El periodista Sergi Saborit Vilà, de Torelló, és actualment un dels subdirectors d'El Periódico. Amb més de 20 anys d'especialització en economia, ha fet gran part de la carrera professional a Expansión i durant quatre anys també va dirigir el The New Barcelona Post.

El 9 Nou i Osona.com l'entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció que dona a conèixer l'expertesa d'osonencs en càrrecs de responsabilitat o fent carrera a l'estranger.

Periodista per vocació, influència familiar, el gust d'escriure i llegir...?

Tot i que el meu pare sempre ha estat una persona observadora i molt curiosa, influència familiar segur que no. Vinc de tradició de mestres forners, tota la família s'ha dedicat al pa. Diria que senzillament és una cosa que portava a dins.

Va fer els primers passos en mitjans de comunicació local. Quins i quan?

Amb menys de 18 anys, a Ràdio Ona i al setmanari Torelló. De fet, he de donar les gràcies a en Quim Feixas. Quan dirigia el Torelló, va apostar per mi i em va empènyer al periodisme fins i tot abans de començar la carrera. El periodisme de proximitat és la base de tot, el més vàlid per a les persones. A Osona sempre hi ha hagut capçaleres molt potents.

Per mi no és només una feina, sinó una determinada manera de viure i mirar el món. Ho comparteix?

Clarament no va de fitxar. Periodista ho ets les 24 hores del dia. Camines pel carrer i veus històries, t'inspires... El cap no para.

"El teixit català d'empreses és brutal, però ens en falten de gran envergadura"

El periodisme econòmic planteja reptes específics, com ara que les empreses acostumen a ser molt receloses amb la seva informació.

Jo vaig arribar-hi una mica per casualitat. Malgrat que és imprescindible i amb bones sortides laborals, la gent acostuma a tenir al cap fer política o esports. La meva primera feina remunerada va ser a l'agència de notícies Europa Press, una de les grans escoles de periodisme a Barcelona. Sent allà em vaig assabentar que a l'Expansión buscaven gent. No sabia com aniria, però al final m'hi vaig passar 22 anys i mig. En l'àmbit econòmic, les fonts són clau. Tot es basa en la confiança i en les relacions a llarg termini. Segueixes les empreses o a un determinat directiu durant anys, i treballes amb una matèria primera molt sensible: qualsevol notícia que publiquis pot afectar la cotització en borsa d'una empresa o les seves relacions amb els bancs, els proveïdors i els clients. El periodisme econòmic és competitiu i té molta repercussió, la qual cosa exigeix una gran responsabilitat.

De premsa especialitzada a generalista, com és el cas d'ara a El Periódico, varia molt l'enfocament?

Canvia, sí. A la premsa generalista pensem més en un lector de carrer i en temes que toquen la butxaca dels ciutadans: feina, impostos, inflació, hipoteques... Tot i això, també procurem que l'empresa sigui un capítol important del que publiquem, perquè al final són les que creen llocs de treball i projecten el país. Que Catalunya atregui multinacionals, o que siguem capaços de generar empreses emergents d'èxit mundial, vol dir que anem bé. Malgrat que la política acostuma a menjar-se tota l'actualitat informativa, l'economia no deixa de ser el sistema circulatori, el batec, d'un determinat lloc.

Què és The New Barcelona Post i com encaixa en la seva trajectòria professional?

Amb la pandèmia vaig fer un canvi radical. Tenia la sensació que cada any era el mateix, havia estudiat un màster en gestió i mentre era a casa, afectat per un expedient temporal de regulació d'ocupació, vaig rebre l'oferta de rellançar aquest digital. Primer m'hi vaig incorporar com a director i, després, com a propietari. Va ser tota una aventura d'emprenedoria, quatre anys d'aprendre a fer equip i periodisme en positiu. The New Barcelona Post publica temes econòmics, empresarials, socials, culturals... Projectant la marca Barcelona. Ja no hi estic vinculat, però li auguro un futur prometedor.

El periodisme de solucions pot ser un antídot per donar de nou prestigi a la professió?

Jo sempre he estat especialitzat en bones notícies: inversions, adquisicions per creixement, històries d'emprenedoria, multinacionals invertint a Catalunya... Explicar coses en positiu és molt important, i encara més quan tot sembla crític i caòtic. Fins i tot durant els pitjors anys del Procés, des d'Expansión destacàvem les empreses que continuaven apostant per Catalunya. Ens convé sortir del pim-pam-pum polític i, sense tapar les males notícies, que existeixen, com a mínim evitar el soroll.

Què caracteritza l'empresa catalana?

Cada any elaborava el rànquing de les 100 principals empreses de Catalunya, ordenades per xifra de negoci. Hi ha equilibri entre tres grans perfils: famílies locals molt potents, multinacionals que tenen la seu espanyola aquí i els grans grups cotitzats amb base a Barcelona. Tot i això, el gran gruix del país són pimes i micropimes. A Catalunya en tenim un teixit brutal, però ens falta envergadura. Pocs grups facturen més de 2.000 o 3.000 milions d'euros, és a dir, que som massa petits per competir globalment. Les empreses familiars prefereixen conservar i créixer a poc a poc. Això també és un tret molt català i, en certa manera, una fortalesa que ens aporta altres avantatges competitius.

"Explicar coses en positiu és molt important, més quan tot sembla caòtic"

A Osona, les que més facturen són Bon Preu, Casa Tarradellas, La Farga i Seidor. Totes li han de sonar.

A la comarca hi té molt pes l'empresa vinculada al sector primari i a l'alimentació, però també hi ha industrials com Girbau, o el cosmetic Valley de Torelló. Que Seidor, un dels grans socis de multinacionals com SAP, sigui una empresa nascuda a Osona, de la mà dels germans Benito, és un èxit en majúscules. No hi ha dubte del paper de Tarradellas com a exponent en alimentació; de Bon Preu al sector de la distribució, i La Farga s'ha sabut adaptar als temps i és líder mundial en coure.

L'agost del 2024 es confirmava la venda de Seidor al fons nord-americà Carlyle. Estava cantat?

Quan una empresa familiar creix molt necessita recursos. Hi ha dues opcions: o frenar o buscar capital mitjançant endeutament, sortint a borsa, donant entrada a un soci capitalista... També s'ha de tenir en compte la complexitat generacional. No és el mateix una empresa de germans que quan passa a una tercera o quarta generació i diversitat de cosins. Els últims 20 anys s'han venut molts grups familiars: Panrico, Chupa-Chups, Caprabo... Altres han preferit córrer menys i mantenir el blindatge familiar, i altres han fet coses com sortir a borsa o obrir-se al capital risc. Crec que el cas de Seidor s'explica bàsicament per l'objectiu de creixement. El salt a l'Àsia requeria molts recursos, molta gestió i molt control financer, i un fons com Carlyle pot aportar disciplina i experiència, a més a més de sinergies amb altres rams. Veurem com va. Hi ha empreses que han fet això i els ha anat la mar de bé, d'altres que els propietaris han acabat recomprant, que s'han malvenut... Són passos propis del món empresarial.

"No és el mateix una empresa de germans que quan passa a cosins"

Bon Preu continua creixent en supermercats, però també diversificant en sectors com el carburant o l'energia.

És una empresa d'èxit en la distribució de gran consum regional que ha decidit concentrar-se a Catalunya, i que té l'excel·lència en com llueixen les seves botigues, el producte fresc, la logística... Després de crisis internes, ara sembla que la successió està molt encarrilada. La diversificació cap al carburant i l'energia també és coherent. Tenint una base de clients tan àmplia, per què no oferir-los altres coses? Joan Font ha rebut desenes d'ofertes de compra i sempre les ha rebutjat, ja que no concebria la seva vida sense el despatx. L'empresa respon a aquesta visió, molt personal, i a ell li queda corda per temps.

L'economia va molt lligada a l'estabilitat política. La crispació a l'Estat Espanyol, les batalles entre partits, les acusacions de corrupció... Ja tenen o generaran impacte negatiu?

Les empreses continuen funcionant tot i el soroll. Durant el Procés es va parlar d'escenaris apocalíptics que no van arribar-se a produir. La política sempre hauria d'ajudar, però malgrat que no ho faci, les empreses són resilients.

Tendències com el proteccionisme de Donald Trump perjudicaran de ple el petit productor i les classes mitjanes?

Costa de contestar. Al final, el ciutadà ja pateix cada dia les conseqüències de la política: la gent treballa, però amb la inflació acumulada el sou li arriba menys que mai. Com a realitat macroeconòmica, l'Estat espanyol guanya les de la resta d'Europa. Els fons Next Generation, el turisme, el sector serveis i l'arribada de mà d'obra immigrant actuen de motors. L'expectativa de créixer per sobre del 3% fa que les empreses a borsa també cotitzin a l'alça i les altres incrementen els ingressos i beneficis any rere any. Quan això ho aterrem a la gent, en canvi, a tots ens costa més arribar a final de mes, s'ha disparat el preu de l'habitatge, del supermercat... La percepció individual no és positiva, malgrat el que diuen les dades macroeconòmiques.

L'OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell és una bona o una mala notícia?

Que el Banc Sabadell tingui pretendents és bo, vol dir que hi ha gent que s'interessa per l'entitat i per les seves perspectives de futur. Ara bé, mirat amb perspectiva catalana, si prospera es perdria diversitat, especialment al mercat de les pimes; i des d'un punt de vista sentimental, el país es quedaria sense cap exponent financer quan hi havia hagut més de 100 bancs. Podem mirar-ho des d'aquest vessant romàntic i d'una entitat que ve de les famílies industrials del Vallès, però també està clar que la decisió s'acabarà prenent amb un full d'Excel al davant, segons la rendibilitat de les accions.

"La decisió sobre el Sabadell s'acabarà prenent amb un full d'Excel al davant"

Costa fer periodisme sobre banca?

Sempre que se'n parla hi ha molta demagògia. Entenc que, per a un ciutadà normal, que una empresa guanyi 5.000 milions d'euros és una barbaritat, però la rendibilitat de qualsevol companyia s'ha de tenir en compte segons els diners invertits en el seu capital. Ara la banca està a màxims, però venia de molts anys de no remunerar l'accionista. També m'he adonat que és un sector amb molt mala premsa, però que quan baixes al detall, tothom està content amb la seva entitat o amb el seu gestor. Hi ha una dissincronia entre la visió global i el que pensem del nostre banc i el grau de satisfacció amb els serveis que ens ofereix. Són molts: pagar les factures i rebuts, l'ingrés de la nòmina, fer un bizum...

L'actualitat local la segueix?

Continuo llegint el Torelló i El 9 Nou. La meva tieta em guarda tots els diaris. Sempre que vinc hi faig la repassada i retallo coses per llegir amb calma.

Pa i pastes del negoci familiar, el Meskpa, també en deu menjar...

Evidentment, m'emporto pa de massa mare del meu germà, el congelo, i en tinc per anar tirant. El món de l'empresa familiar m'interessa molt. Celebro que les coses vagin bé.