Mor el regidor Josep M. Castellà
Amb motiu de la mort del meu avi, Josep Castellà i Suriñach el passat dia 16 de febrer, vull agrair les mostres d'afecte i condol rebudes en nom de tota la família. Així mateix, vull fer extensiu aquest agraïment a tots els amics que durant la seva estada a l'hospital van confortar-lo amb la seva companyia. De manera molt especial vull fer arribar el més sincer reconeixement a totes les infermeres i ajudants d'infermeria de l'Hospital General de Vic que són les que han estat més a prop, cuidant-lo sempre amb una gran professionalitat i sensibilitat.
Malauradament no puc dir el mateix d'alguns metges de l'Hospital General, dels quals en sobresurt amb força la senyora doctora anestesista que es trobava de guàrdia la matinada del 15 al 16, de la qual no en diré el nom per no generar polèmica i perquè no he perdut l'educació ni les males maneres que ella tan ha buscat i no ha pogut, ni podrà trobar. No poso en dubte la seva capacitat a l'hora de treballar, sí però, ha demostrat en tot moment, amb el seu tracte de cara els familiars, no tenir uns principis mínims d'ètica ni moralitat. Molt diferent del doctor de guàrdia Guixà Gener que vas estar al costat de la família en aquell fatídic moment demostrant ser un gran professional.
El meu avi que patia insuficiència respiratòria no se'l va poder operar per extreure-li una simple pedra, així doncs els metges van optar per realitzar-li un crep assegurant a la família que no es corria cap perill, tot i així, aquest va ser efectuat de manera totalment incorrecta ocasionant unes ferides internes que mai més serien cicatritzades. Se li van realitzar quatre endoscòpies per cremar-li les ferides, fet que li ocasiona múltiples nafres a la boca i al coll. Després de més d'un mes de perdre sang viva i de moltíssimes transfusions, l'enviaren a Sabadell on se li van grapar les venes de l'estómac perquè no li sagnessin més, però ja era massa tard no només perdia sang per l'estómac. Hores abans de morir, els metges (segons diuen "lo bo i millor" de l'Hospital General de Vic, així doncs no hem vull ni puc imaginar-me com són els pitjors), continuaven afirmant que el meu avi anava molt bé i que tot era un èxit. El diagnòstic dels experts no admetia mitges tintes. Evidentment, a la família i als amics no ens feia falta una llicenciatura en medicina, ni vuit o nou anys d'estudi per veure que allò no anava bé. Unes hores després el meu avi moria dessagnat davant l'impotent mirada dels membres de la nostra família i plenament conscient del seu final. A l'informe mèdic consta que el meu avi va morir per una parada càrdio-respiratòria. La veritat és que el meu avi va morir dessagnat en ple segle XXI. Resulta difícil creure que en aquest temps un home pugui morir d'aquesta manera a mans de metges que no han donat el cent per cent i que no han estat gens clars amb els familiars.Â
Castellà era regidor de CiU a l'Ajuntament de les Masies de Roda. Càrrec que desenvolupava des de 1967 amb un elevat sentit de la responsabilitat que sempre li havia estat reconegut. A més a més, durant 14 anys va ser l'encarregat d'obres de la brigada de l'Ajuntament de Roda de Ter, de la qual en tenim un grat record. Tots el recordarem com a l'home diligent i complidor que era, tot fruit del mateix tarannà i la senzillesa que l'inundaven, tothora disposat a portar a terme les seves tasques amb eficàcia i abnegat esperit de servei. I és que el nostre sistema democràtic no serviria si no sortissin persones disposades a treballar per allò que és públic, tal i com ell feia.
De la seva faceta com a avi només en puc parlar meravelles. I és que la sensibilitat que es crea mentre vius amb un avi, crec que és totalment diferent de aquell avi que el vas a visitar de tant en tant. Sovint l'escoltava gaudint de les vivències i anècdotes de la seva vida quotidiana i el meu cor s'omple de joia quan la gent que viuen a la vila de les Masies de Roda i la vila de Roda de Ter, que tan vinculades estaven amb ell, me'n parlen com un exemple de futur a seguir. I és que per a poques persones era un desconegut. Conegut per la majoria com el "De Cal Paleta" després de que diverses generacions de la família s'hagin dedicat a aquest ofici, era un home tranquil, amb optimisme i humor. En la seva conversa, sovint hi havia la presència dels fills o dels néts amb els ulls espurnejats de satisfacció.
Ara que aviat farà un any de la publicació de Còdol-Dret, vida d'una colònia industrial (1862-1964) no puc oblidar els consells que em donava i que jo intentava seguir el peu de la lletra, és molta l'ajuda que vaig rebre per part d'ell i ha estat molt poc el temps per agrair-li.
En els seus últims dies de vida a l'Hospital General de Vic mentre es trobava agonitzant després de que se li hagués practicat un crep per extreure-li una simple pedra estancada entre la vesícula i l'orina, a part de la família sols hi havia una cosa que el mantenia amb ànims, era la seva feina a l'Ajuntament de les Masies de Roda on l'esperaven encara una multitud de projectes. Va ser de la seva mà que jo vaig entrar a l'Ajuntament de les Masies de Roda per realitzar unes recerques històriques a l'arxiu i en aquest moment fou quan vaig conèixer més profundament el món en el qual ell es movia. Tot i que sempre he viscut de molt a prop el treball esforçat del dia a dia a la corporació municipal, fou així com vaig conèixer a fons el personal que hi treballa. Una gent de la qual només en puc dir bones paraules; no només eren companys de feina del meu avi, sinó que han demostrat ser grans amics i confidents d'ell i de la família. L'estimació que el senyor Castellà sentia per tots ells era gran i forta. Per això des d'aquí vull donar-los les gràcies, ja que, van mantenir el meu avi amb gran il•lusió per efectuar projectes per millorar el municipi. Destacar a l'alcalde Ramon Isern i la seva família, a la secretària Imma Freixenet, el regidor Jordi Gros, a Marta Marly i Sílvia Crosas.... i a la infinitat de persones rellevats dins del Consistori. Però sobretot també a la brigada d'obres de l'Ajuntament, en David i en Ferran per la seva eterna amistat, als amics del Sanglas Vell, a en Pere Serra i Francesc Ribas, al doctor Fontarnau i el doctor Garcés i a la família Serradell, a l'equip de la Fundació Privada de l'Esquerda, i a multitud de persones de les quals no puc donar el nom de totes per falta d'espai, però la família mai oblidarem el que s'ha fet per ell.  Â
Com a néta valoro molt positivament les mostres de condol rebudes però, sobretot, la petita part que he heretat d'ell i és que aquest és el millor llegat que puc tenir.
Raquel Castellà i Perarnau
