La histèria s'ha apoderat del poder. Centenars, potser milers de personatges amb altes responsabilitats d'Estat viuen amb angoixa els lliuraments, implacables, de Wikileaks. Allà llegeixen el que han dit, en converses de confiança i copet a l'esquena, a d'altres mandataris com ells. I, el que és pitjor, el que diuen d'ells la resta de components de l'aristocràcia política transnacional.

Ara sabem, per exemple, que l'actitud submisa del govern espanyol s'ha mantingut, ininterrompudament, en la mateixa línia que relliga el bany de Manuel Fraga a Palomares fins a l'ocultació actual del PSOE de la toxicitat per a les persones d'aquella càrrega de plutoni radiactiu. Els consells de ministres que presidia Franco i els de Zapatero són indistingibles, a ulls dels nordamericans.

Però el pitjor és que les filtracions continuen i tots els governs del món, units en una lluita solidària i de classe, són incapaços d'aturar-les. No els serveix de res muntar una ridícula acusació de violació contra l'impulsor de Wikileaks. A més, la defensa de la lliure informació l'han assumit una massa, enorme i informe, de joves/adolescents que responen amb atacs informàtics impossibles de preveure.

Sense secrets, la cort perd el misteri i la fascinació. I quan els súbdits s'adonen que encara no són ciutadans la democràcia és més a prop.