Furgoneta amb propaganda electoral de Nacionalistes d'Esquerra.

Tres dècades després que es gestés el primer intent de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya amb una candidatura independentista unitària, la desunió d'aquesta opció política continua intacta. Ni Nacionalistes d'Esquerra (NE) ni el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), encapçalats per Jordi Carbonell i Lluís Maria Xirinacs, no es van entendre el 1980, i el 2010, Solidaritat Catalana i Reagrupament Independentista tampoc no han estat capaços, de moment, de segellar un acord.

Amb molts matisos, la història de NE i el BEAN es repeteix ara, a les portes d'uns nous comicis. Per què va fracassar un pacte entre dues opcions que es presentaven a la societat sota el rètol idèntic d'independentistes d'esquerres? NE s'havia constituït tot just uns mesos abans de les eleccions del març del 1980, tenia un ampli suport en entorns intel·lectuals, de nous moviments socials d'esquerres i de bona part del PSAN. El BEAN, en canvi, ja s’havia presentat amb Lluís Maria Xirinacs el 1979 a les eleccions espanyoles sense aconseguir representació i arrossegava greus crisis internes. En el moment de la negociació, el BEAN estava constituït per un grupuscle a l'entorn de Xirinacs, el Bloc Català de Treballadors (BTC) i alguns militants del PSAN.

Odis de família 
 
Les converses per bastir una coalició mai no van ser cordials. L'expresident d'ERC Jordi Carbonell, fou el líder de la negociació amb el BEAN. Cap de llista de NE per Barcelona, sosté que a l'altra banda de la taula de negociació en realitat ningú no volia arribar a un acord: “el BEAN pensava que negociava amb l'enemic, i la seva tàctica passava per atacar i debilitar l'interlocutor perquè l'acord final fos més fàcil. Tant és així que en plena negociació ens van insultar durament a través de la premsa amb atacs ideològics per desprestigiar el nostre projecte. Se'ns acusava de no ser d'esquerres ni independentistes, i durant la campanya electoral, ja trencades les negociacions, grups de comunistes-estalinistes del BEAN i el PSAN que s'havia quedat fora ens van rebentar diversos mítings”. Amb aquesta contundència justifica Carbonell “l'actitud agressiva del BEAN, que no volia un acord sinó destruir qui, erròniament, consideraven el seu adversari”.

Josep Guia era aleshores un dels màxims dirigents del PSAN. Aquest partit va escindir-se, escampant antics militants a NE, d'altres es van quedar al BEAN després del fracàs electoral del 1979 i un altre grup va quedar-se fora del BEAN el 1980. Entre aquests últims, Guia. Respecte a les acusacions de Carbonell, reconeix que alguns militants del PSAN “van rebentar actes de NE per denunciar que havien falsificat actes de reunions per apropiar-se de les sigles del PSAN en benefici de NE, però també per explicar a la gent que NE no feia cap referència a la independència ni als Països Catalans, estaven enganyant-los”.

Aparell de partit o moviment de base

Joan Armet, avui dirigent d'ICV, va ocupar el número 21 a les llistes de NE, però va tenir un paper destacat en la negociació amb el BEAN. Al seu entendre, la gran dificultat d'acord va raure en les diferències ideològiques i en la immobilitat dels plantejaments del BEAN. Així, recorda Armet, “mentre NE tenia voluntat unitària entorn al dret d'autodeterminació, que incloïa la independència, i els plantejaments socials d'esquerra, recollint així el suport de sectors socials diversos de la societat, el BEAN era una associació patriòtica que radicalitzava el seu plantejament únic de la independència”. Segons aquest dirigent, el BEAN continuava practicant una política antifranquista, “sense tenir en compte el nou context sorgit de l'Estatut i de la Constitució, fet que conduïa la formació a moure's més en el radicalisme i la intolerància que no pas en l'acció política i social”.

Els arguments de l'actual vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, que encapçalà la llista de NE per Tarragona el 1980, es basen en el sistema d'organització política: “Xocaven mètodes vells d'organització i d'acció política amb propostes noves, persones de sempre enquadrades en unes sigles provinents de la tradició antifranquista d'esquerres catalana i espanyola, amb gent nova procedent de diversos àmbits però unides per plantejaments que no defensava ningú més, com el feminisme, el moviment gai o l'ecologisme, a més, és clar, del front nacional”.

Carod remarca que mentre que el BEAN s'articulava com un partit amb una disciplina única, NE “mai no es va definir com un partit sinó com un moviment que aplegà gent del PSAN, del FNC, un petit col·lectiu de Bandera Roja i del monarquisme democràtic, així com personalitats que mai no havien estat organitzades políticament, com Jordi Carbonell, Magda Oranich, Lluís Llach o Josep Maria Espinàs”.

NE, una diversitat difícil de gestionar?

Miquel Sellarès, aleshores adherent de Nacionalistes d'Esquerra, afegeix un altre factor que al seu entendre també va impedir l'acord amb el BEAN i la consolidació de NE com a força política: “NE era una suma de persones molt dispars, uns volíem un projecte multiclassista nacionalista i d'altres apostaven per un plantejament més radical i marxista. Es barrejaven persones de procedència més conservadora amb d'altres del PSAN, del FNC i del moviment gai i ecologista”. D'altra banda, Sellarès remarca que NE “no vam ser capaços d'arribar a la societat, vam fer un gran míting al Palau d'Esports i no ens vam adonar que allà dins ja hi érem tots els votants, mentre que a fora ja hi havia el PSUC i Convergència, dues formacions molt sòlides”.

En canvi, l'advocada Magda Oranich, número dos a les llistes de NE per Barcelona i ara a les files de CiU, no té la sensació que hi hagués una negociació real per organitzar una llista conjunta: “en cap moment l'entesa va ser una possibilitat real, malgrat que ara sembli que aquell intent fou més important del que va ser, i no es va generar un conflicte greu entre les dues sigles”, sentencia.

L'etern conflicte de lideratge

Josep-Lluís Carod-Rovira també admet que “les presses i la immediatesa de les eleccions”, tot just sis mesos després que es fundés NE, “feien molt difícil confeccionar llistes sòlides i trobar una figura que actués de líder incontestable, més encara si es tractava d'una coalició”. Carod remarca que hi havia respecte mutu entre Xirinacs i Carbonell, però “eren dues concepcions de fer política i dues visions del món massa diferents”.  Jordi Carbonell assegura que amb Xirinacs “no hi havia cap problema personal, després de les eleccions vam seguir sent amics”, però admet que el líder del BEAN no va tenir una actitud favorable al pacte “perquè segurament intuïa que el número u seria jo i no pas ell”.

Fos com fos, l'independentisme va perdre una oportunitat d'obtenir representació parlamentària en aquells primers comicis. NE va aplegar 44.798 vots (1,66%) i el BEAN 14.077 vots (0,52%), mentre que ERC, que aleshores no es declarava independentista, va sumar-ne 240.000, que li atorgaven 14 diputats. El Partido Socialista de Andalucía (PSA), amb 10.000 vots més dels que sumaven NE i BEAN, va obtenir 2 escons. Molt probablement, una coalició independentista hauria aconseguit aquesta representació.