En termes de partit, el 9-N ha generat una curiosa sensació d'empat. Artur Mas es va treure de la màniga un "procés de participació" que no va ser acceptat per ERC i això li va costar la ruptura de la majoria parlamentària. Però el fet és que, al final, la convocatòria ha resultat un èxit incontestable que ha reforçat, fins i tot a nivell internacional, el perfil del president. Així doncs, d'una banda ERC conserva la clau del Parlament però, de l'altra, ara li resultarà molt més difícil forçar unes eleccions immediates.

Però, simultàniament, CiU conserva la majoria de les febleses. Ha guanyat credibilitat entre els gairebé dos milions d'independentistes, però continua arrossegant el llast electoral de Josep Antoni Duran Lleida. Qualsevol entrevista dominical del líder d'Unió es pot convertir en una arma de destrucció massiva de vots. A més, tot fa preveure que la fàbrica de dossiers de Jorge Fernández Díaz no s'aturarà, i si bé la majoria dels seus productes són de ficció, alguns estaran basats en fets reals.

En definitiva, com sempre l'impuls del procés ha vingut de baix. Molt pocs d'entre els que van anar a votar sí-sí tenen una filiació clara de partit i la majoria ha votat diverses sigles, depenent del que li ha semblat estratègicament més oportú. Són gent polititzada i conscient, o sigui que no perdonaran que els convergents intentin aferrar-se al Govern ni que els republicans tinguin com a prioritat substituir-los. I el règim de la transició ha ensenyat a tothom que no es pot deixar la política en mans dels professionals.