20
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
17:42h
Primer van ser desenes. Després centenars. Aviat, milers. I, finalment, desenes de milers. L'escenari: les portes de la conselleria d'Economia. El context: l'Estat havia posat en marxa l'operació Anubis -el déu de la mort egipci-, una actuació de la Guàrdia Civil per frustrar els preparatius del referèndum de l'1 d'octubre que va acabar amb una quinzena de detinguts, 20 investigats i fins a 41 escorcolls en diferents seus governamentals. Tot just fa un any d'una jornada maratoniana d'agitació al carrer sense precedents que ho va accelerar tot: la mobilització permanent per garantir les urnes, l'acció repressiva de l'Estat, la construcció del relat de la rebel·lió i la sedició que va nodrir la causa del Tribunal Suprem i la determinació del Govern per arribar fins a l'1-O. Aquest dijous, una nova manifestació recordarà el dia pel qual en aquests moments fa onze mesos i quatre dies que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart estan empresonats.
Milers de persones manifestant-se pacíficament arreu de Catalunya i durant 20 hores a la cruïlla de Rambla Catalunya amb Gran Via contra les actuacions policials ordenades a partir de l'opaca causa del jutjat d'instrucció número 13. Tirant als agents que custodiaven la porta del departament clavells vermells i blanc i corejant consignes que van acabar sent tot un lema dels fets d'octubre: "Els carrers seran sempre nostres". Tot plegat, un dia després que es confisquessin a Unipost més de 45.000 sobres amb notificacions de les meses de l'1-O i que dies enrere haguessin intervingut 10 milions de paperetes. Agents de la Policia Nacional protagonitzant un setge a la seu de la CUP a l'espera d'una ordre judicial per entrar-hi que mai va arribar. Els Jordis fent crides a la serenitat i, megàfon en mà, intentant desconvocar la protesta a mitjanit i, al mateix temps, cridant a la mobilització permanent enfilats als cotxes de la Guàrdia Civil.
La determinació del Govern per arribar fins al referèndum
Són algunes de les estampes que seran més recordades d'un dia en què l'aleshores president espanyol Mariano Rajoy va arribar a proclamar que l'operació Anubis havia "desactivat" el referèndum. El donava per "impossible" tot ignorant aleshores que l'1-O s'acabaria fent gràcies a un operatiu clandestí per garantir l'arribada de les urnes. En realitat, l'operació policial en què fins i tot van ser detinguts alts dirigents del govern com l'aleshores secretari general de la Vicepresidència, Josep Maria Jové, i l'exsecretari d'Hisenda Lluís Salvadó, va ser el detonant perquè el Govern de Carles Puigdemont es conjurés per arribar fins al referèndum després de setmanes d'incertesa. Així es va decidir en una reunió aquell mateix dia de l'estat major, del qual en formaven part membres del Govern, els líders de l'ANC i Òmnium i les cúpules dels partits independentistes, a excepció de la CUP.
El xoc de trens que s'havia instal·lat al Parlament des del ple del 6 i 7 de setembre s'accelerava a un ritme frenètic. Puigdemont, des del Palau de la Generalitat, va denunciar que s'havia declarat un "estat d'excepció" a Catalunya i va donar per suspès "de facto" l'autogovern, una situació que s'acabaria formalitzant amb l'aplicació del 155 el 27 d'octubre avalat per PP, el PSOE i Ciutadans. En paral·lel, a partir de la manifestació començava a prendre forma la causa judicial per la qual en aquests moments hi ha líders independentistes a la presó o a l'exili a l'espera de l'inici del judici.
De la manifestació pacífica a "una presa d'ostatges amb trets a l'aire"
El primer en parlar de "manifestacions tumultuàries" va ser l'aleshores portaveu del govern espanyol Íñigo Méndez de Vigo. Després va ser l'aleshores fiscal general de l'Estat José Manuel Maza qui va posar per escrit la presumpta sedició. El bastiment del relat judicial va anar a càrrec de l'Audiència Nacional -encarregada d'enviar a la presó Cuixart i Sànchez per ordre de Carmen Lamela-, i després va arribar a les mans d'un jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena. En les seves interlocutòries ha comparat la manifestació amb "una presa d'ostatges amb trets a l'aire", ha negat que existís un passadís d'accés a les portes del departament que les imatges proven que sí que es va fer, ha atribuït als manifestants una actitud violenta per impedir l'actuació policial i ha assenyalat una suposada passivitat dels Mossos, que van custodiar la porta de la conselleria juntament amb la Guàrdia Civil i van carregar contra els manifestants a altes hores de la matinada per permetre la sortida dels agents espanyols.
Després de la manifestació a la conselleria d'Economia i de què l'endemà continués la protesta a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, vindria l'èxit de l'1 d'octubre i la brutalitat de les càrregues policials, l'aturada de país del 3-O que va agermanar el sobiranisme i el tens discurs del rei Felip VI que va trencar els ponts institucionals amb Catalunya i els llaços amb una part important dels catalans. També la declaració d'independència suspesa del 10 d'octubre i la proclamació fallida de la República del 27-O. Del punt àlgid de la mobilització es passaria a la commoció de la presó i de l'exili i de la suspensió de l'autogovern amb el 155. El 20-S va ser la data en què l'independentisme va constatar fins a quin punt els aparells de l'Estat estan disposats a alinear-se per frenar la dissidència.
Milers de persones manifestant-se pacíficament arreu de Catalunya i durant 20 hores a la cruïlla de Rambla Catalunya amb Gran Via contra les actuacions policials ordenades a partir de l'opaca causa del jutjat d'instrucció número 13. Tirant als agents que custodiaven la porta del departament clavells vermells i blanc i corejant consignes que van acabar sent tot un lema dels fets d'octubre: "Els carrers seran sempre nostres". Tot plegat, un dia després que es confisquessin a Unipost més de 45.000 sobres amb notificacions de les meses de l'1-O i que dies enrere haguessin intervingut 10 milions de paperetes. Agents de la Policia Nacional protagonitzant un setge a la seu de la CUP a l'espera d'una ordre judicial per entrar-hi que mai va arribar. Els Jordis fent crides a la serenitat i, megàfon en mà, intentant desconvocar la protesta a mitjanit i, al mateix temps, cridant a la mobilització permanent enfilats als cotxes de la Guàrdia Civil.
La determinació del Govern per arribar fins al referèndum
Són algunes de les estampes que seran més recordades d'un dia en què l'aleshores president espanyol Mariano Rajoy va arribar a proclamar que l'operació Anubis havia "desactivat" el referèndum. El donava per "impossible" tot ignorant aleshores que l'1-O s'acabaria fent gràcies a un operatiu clandestí per garantir l'arribada de les urnes. En realitat, l'operació policial en què fins i tot van ser detinguts alts dirigents del govern com l'aleshores secretari general de la Vicepresidència, Josep Maria Jové, i l'exsecretari d'Hisenda Lluís Salvadó, va ser el detonant perquè el Govern de Carles Puigdemont es conjurés per arribar fins al referèndum després de setmanes d'incertesa. Així es va decidir en una reunió aquell mateix dia de l'estat major, del qual en formaven part membres del Govern, els líders de l'ANC i Òmnium i les cúpules dels partits independentistes, a excepció de la CUP.
El xoc de trens que s'havia instal·lat al Parlament des del ple del 6 i 7 de setembre s'accelerava a un ritme frenètic. Puigdemont, des del Palau de la Generalitat, va denunciar que s'havia declarat un "estat d'excepció" a Catalunya i va donar per suspès "de facto" l'autogovern, una situació que s'acabaria formalitzant amb l'aplicació del 155 el 27 d'octubre avalat per PP, el PSOE i Ciutadans. En paral·lel, a partir de la manifestació començava a prendre forma la causa judicial per la qual en aquests moments hi ha líders independentistes a la presó o a l'exili a l'espera de l'inici del judici.
De la manifestació pacífica a "una presa d'ostatges amb trets a l'aire"
El primer en parlar de "manifestacions tumultuàries" va ser l'aleshores portaveu del govern espanyol Íñigo Méndez de Vigo. Després va ser l'aleshores fiscal general de l'Estat José Manuel Maza qui va posar per escrit la presumpta sedició. El bastiment del relat judicial va anar a càrrec de l'Audiència Nacional -encarregada d'enviar a la presó Cuixart i Sànchez per ordre de Carmen Lamela-, i després va arribar a les mans d'un jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena. En les seves interlocutòries ha comparat la manifestació amb "una presa d'ostatges amb trets a l'aire", ha negat que existís un passadís d'accés a les portes del departament que les imatges proven que sí que es va fer, ha atribuït als manifestants una actitud violenta per impedir l'actuació policial i ha assenyalat una suposada passivitat dels Mossos, que van custodiar la porta de la conselleria juntament amb la Guàrdia Civil i van carregar contra els manifestants a altes hores de la matinada per permetre la sortida dels agents espanyols.
Després de la manifestació a la conselleria d'Economia i de què l'endemà continués la protesta a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, vindria l'èxit de l'1 d'octubre i la brutalitat de les càrregues policials, l'aturada de país del 3-O que va agermanar el sobiranisme i el tens discurs del rei Felip VI que va trencar els ponts institucionals amb Catalunya i els llaços amb una part important dels catalans. També la declaració d'independència suspesa del 10 d'octubre i la proclamació fallida de la República del 27-O. Del punt àlgid de la mobilització es passaria a la commoció de la presó i de l'exili i de la suspensió de l'autogovern amb el 155. El 20-S va ser la data en què l'independentisme va constatar fins a quin punt els aparells de l'Estat estan disposats a alinear-se per frenar la dissidència.