La mística de la història catalana ha elevat als altars a Francesc Cambó, el líder conservador que volia, a través d'un estrany concepte revolucionari, canviar el paradigma que definia el concepte d'Espanya. Segons diuen volia arrabassar l'hegemonia d'Espanya a Castella i bescanviar-la per Catalunya. Aiii... la burgesia quan es posa a somniar, somnia de debò.

Com escrivia Gaziel, "la cosa més difícil del món és que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat que Catalunya s'administri". I, la revolució camboiana, va servir pel que va servir: perquè el senyor Cambó s'enriquís. Les coses són com són, si agraden o no, ja són figues d'un altre paner.

Però la mitologia ha fet tant mal que fins i tot, la perspectiva de Cambó encara es manté viva. Aquest dilluns "The Wall Street Journal" publicava unes declaracions d'Artur Mas - "poderós president de la regió de Catalunya", segons la definició del rotatiu- on s'investia com una mena de líder espiritual de la recuperació de l'economia espanyola. Paral·lelament, Josep Antoni Duran i Lleida s'entronitzava com a àrbitre de la política espanyola. I tot això, un 18 de juliol.  El calendari, traïdor, ja que ara fa 75 anys un grapat de capsigranys van provocar un dels episodis més foscos de la història d'Europa. La casualitat és mal averany.

És necessari mantenir aquesta mena de preocupació pel veí que no paga el que deu i que fot el que pot? Potser seria hora de canviar les icones, i aplicar tècniques de supervivència cambotjanes sense pensar en aquesta colla que posen en dubte la nostra capacitat d'administrar-nos o la simplesa de poder ensenyar els nostres fills en català. A més Cambó, menys Cambotja.