14
de gener
de
2016, 20:12
Actualitzat:
16
de gener,
16:30h
Aquests darrers dies, alguns dels principals dirigents polítics independentistes s’han referit a les mobilitzacions no-violentes impulsades per Mahatma Gandhi a l’Índia com a possible inspiració per al poble català. Ho ha fet el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà, qui ha insinuat la possibilitat de plantejar-se engegar accions gandhianes si el tancament de l’Estat impedeix avançar en el procés sobiranista. Oriol Junqueras, un dels homes claus del nou Govern, li va donar la raó.
Mahatma Gandhi (1869-1948) va ser el símbol del combat per la independència de l’Índia de l’imperi britànic, que es va aconseguir el 1947. Però aquest objectiu va ser llarg i costós, i hauria trigat més a aconseguir-se sense els esforços de Gandhi. Els seus biògrafs assenyalen el pes determinant que va tenir en la seva evolució la seva experiència a Àfrica del Sud, on va anar a treballar el 1893. Era aleshores una altra colònia britànica i hi vivien milers d’indis sotmesos a unes condicions de treball molt dures.
Gandhi es va indignar un dia que el van obligar a cedir el seu seient en un tren a un blanc. A partir d’aquí va començar a planificar una campanya de protesta contra els britànics que després traslladaria al seu país. Qui ha estat considerat el màxim símbol de la no-violència va engegar un seguit d’iniciatives que, tot i tenien alguns precedents en la història, eren innovadores i sorprenien el poder establert, des de les vagues de fam a les manifestacions pacífiques contra l’ocupació britànica.
De la Marxa de la Sal a les vagues de fam
Entre les iniciatives engegades per Gandhi hi té un lloc destacat la Marxa de la Sal, que va tenir lloc entre el 12 de març i el 6 d’abril dl 1930. Va ser una gran mobilització per l'Índia per protestar contra el monopoli d’aquest producte establert pels ocupants. La sal jugava un paper fonamental en l’economia dels indis i Gandhi va veure l’oportunitat d’aplegar la majoria de la població, hindús i musulmans, en una mateixa causa que beneficiés la gent. A partir d’aleshores i fins a la seva mort –assassinat per un hindú extremista- va protagonitzar fins a disset vagues de fam en reclamació de la llibertat per l’Índia i els drets de les classes més humils. El 1932 va fer una vaga de fam per protestar contra la situació de les castes més marginades.
Gandhi no era un idealista somiador. Tenia també visió estratègica i política. Una de les seves campanyes va consistir en el boicot a productes britànics. Una altra va ser una crida a la població perquè deixés els seus llocs de treball i sortís al carrer, bloquejant la vida del país. Les seves lectures de Tolstoi i de Thoreau, el pensador àcrata que propugnava la desobediència civil, el van impregnar. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, quan en l’opinió pública britànica ja havia fet forat el missatge gandhià, un govern laborista va iniciar la descolonització de l’Índia.
Mahatma Gandhi (1869-1948) va ser el símbol del combat per la independència de l’Índia de l’imperi britànic, que es va aconseguir el 1947. Però aquest objectiu va ser llarg i costós, i hauria trigat més a aconseguir-se sense els esforços de Gandhi. Els seus biògrafs assenyalen el pes determinant que va tenir en la seva evolució la seva experiència a Àfrica del Sud, on va anar a treballar el 1893. Era aleshores una altra colònia britànica i hi vivien milers d’indis sotmesos a unes condicions de treball molt dures.
Gandhi es va indignar un dia que el van obligar a cedir el seu seient en un tren a un blanc. A partir d’aquí va començar a planificar una campanya de protesta contra els britànics que després traslladaria al seu país. Qui ha estat considerat el màxim símbol de la no-violència va engegar un seguit d’iniciatives que, tot i tenien alguns precedents en la història, eren innovadores i sorprenien el poder establert, des de les vagues de fam a les manifestacions pacífiques contra l’ocupació britànica.
De la Marxa de la Sal a les vagues de fam
Entre les iniciatives engegades per Gandhi hi té un lloc destacat la Marxa de la Sal, que va tenir lloc entre el 12 de març i el 6 d’abril dl 1930. Va ser una gran mobilització per l'Índia per protestar contra el monopoli d’aquest producte establert pels ocupants. La sal jugava un paper fonamental en l’economia dels indis i Gandhi va veure l’oportunitat d’aplegar la majoria de la població, hindús i musulmans, en una mateixa causa que beneficiés la gent. A partir d’aleshores i fins a la seva mort –assassinat per un hindú extremista- va protagonitzar fins a disset vagues de fam en reclamació de la llibertat per l’Índia i els drets de les classes més humils. El 1932 va fer una vaga de fam per protestar contra la situació de les castes més marginades.
Gandhi no era un idealista somiador. Tenia també visió estratègica i política. Una de les seves campanyes va consistir en el boicot a productes britànics. Una altra va ser una crida a la població perquè deixés els seus llocs de treball i sortís al carrer, bloquejant la vida del país. Les seves lectures de Tolstoi i de Thoreau, el pensador àcrata que propugnava la desobediència civil, el van impregnar. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, quan en l’opinió pública britànica ja havia fet forat el missatge gandhià, un govern laborista va iniciar la descolonització de l’Índia.