Tot indica que el futur immediat del PSOE és un retorn al felipisme, un cop sepultada la digressió zapaterista. La nova figura emergent és Susana Díaz, un producte clàssic de l'aparell socialista. No ha treballat mai i, des dels 25 anys, ocupa -ininterrompudament- algun càrrec institucional important. En aquest sentit, la seva biografia enllaçaria amb les d'altres lideresses del planter socialista, com Bibiana Aído, Leire Pajín o la mateixa Carme Chacón, però, a diferència de les elegides per Zapatero, Díaz no focalitza el seu discurs en els drets individuals, sinó en el repartiment territorial dels diners públics.

La presidenta de la Junta d'Andalusia ha recuperat la demagògia guerrista i l'ha posada al dia, davant la satisfacció generalitzada dels delegats socialistes, que hi veuen i hi noten la tradició descamisada del guerrisme-ibarrisme. El límit de qualsevol reforma és la certesa que Madrid mantindrà la discrecionalitat del diner públic provinent de l'arc mediterrani: "Hi ha un partit que defensa Espanya i la seva unitat, perquè nosaltres no ens podem permetre que el PSOE creï desconcert i inseguretat entre els ciutadans". Ovació.

A partir d'aquí, Díaz s'ofereix com la garantia que la reforma de la Constitució que proposa el PSOE per distingir-se del PP es limitarà a aquella lletania de la reforma del Senat "per convertir-lo en una autèntica cambra territorial". Total que, demostrada l'extrema professionalitat de l'aparell andalús del PSOE, continua essent vàlida aquella frase d'Alfonso Guerra: "En política, l'única posibilitat de ser honest és essent un amateur".