Si no fos pels tres-cents anys d'experiència, començaria a semblar que el govern espanyol dóna per perduda Catalunya. Perquè hi ha greuges més o menys opinables, sobre els quals es pot forçar una interpretació interessada i en línia amb la conveniència de l'estat. Però aquest no és el cas de les autopistes radials de Madrid que, d'una manera o altra, acabarem pagant els contribuents de tot l'estat. Si és que no ho fem els catalans en exclusiva, allargant el periode de concessió dels peatges que financem cada dia en compensació per alliberar els pocs que hi ha a Madrid.

L'origen del problema ve dels anys noranta. A la capital espanyola es va imposar una curiosa teoria segons la qual només hi podia haver una via de pagament si just al costat n'hi havia una altra de gratuïta. Els madrilenys van assumir aquestes noves autopistes de peatge com a recurs que només calia pagar, excepcionalment, en cas de pressa o urgència. I així es va multiplicar el mapa de les infraestructures de forma explosiva.

Però són autopistes buides, fins el punt que els cobradors dels peatges arriben a conèixer els pocs usuaris que hi passen de forma regular. No surten els números i, per variar, a vostè i a mi -que convivim intensament amb aquelles barreres blanques i vermelles- ens tocarà buidar la cartera. En aquest cas sense ni tan sols passar per taquilla.