Tornem a escriure l’endemà d’unes eleccions per parlar d’enquestes. Ja comença a ser una costum el preguntar-se què ha pogut passar perquè les enquestes hagin errat tan considerablement en la diagnosi dels resultats. En el cas específic del 21-D, a la pregunta de per què han tornat a fallar tan les enquestes se n’hi afegeix una de nova: fins a quin punt les enquestes poden haver condicionat el resultat final de les eleccions?

Anem a pams. En relació a la primera pregunta, les enquestes fallen per un seguit de raons que inclouen elements tan diversos com ara el marge d’error, l’existència de problemes en el mostreig, l’ocultació de les preferències, o el canvi de vot en els darrers moments, entre d’altres. En aquestes eleccions, els grans canvis viscuts en el mapa electoral de Catalunya en els darrers anys (com ja va passar a les eleccions espanyoles) afegeixen un nou element d’incertesa que en dificulta les bones estimacions.

Centrem-nos però específicament amb la segona pregunta: fins a quin punt les enquestes que han aparegut al llarg de la campanya electoral poden haver condicionat el resultat final de les eleccions? Ja vam explicar fa uns dies que les enquestes es poden comportar com a una arma de doble fil, en la que a la seva vessant més neutral, de caràcter informatiu, se n’hi pot afegir una de caràcter estratègic que pot acabar determinant fortament els resultats.

I tot sembla indicar que en les eleccions d’ahir s’ha complert aquest pronòstic, tant per la banda de l’independentisme com de l’unionisme.

Dins del bloc unionista, ja vam explicar l’enquesta del CIS del 4 de desembre havia marcat un abans i un després en el comportament estratègic dels seus votants. Per primera vegada des de la irrupció del procés independentista (recordem que fa uns mesos ERC liderava molt còmodament les enquestes), un partit unionista podia guanyar les eleccions a Catalunya. La victòria en uns comicis, tot i que simbòlica (com es va demostrar ahir) és un actiu pel qual els ciutadans es mobilitzen i, per tant, no pot estranyar que la possibilitat assenyalada en unes quantes enquestes que Cs batés a l’independentisme acabés sent determinant per la victòria de la formació taronja, que va pujar 366.000 vots en comparació amb el 2015.

El gran damnificat d’aquest vot estratègic ha estat, en primer lloc, el PP, que perd 165.000 vots i es queda amb tan sols 3 diputats. El PSC però també fa un resultat molt magre (incrementa 80.000 vots), tenint en compte l’elevat grau d’activació de l’electorat del fins fa poc conegut com a cinturó roig de Barcelona, ara ja convertit en taronja. La pugna C’s-ERC al capdamunt de les enquestes de ben segur que hi ha contribuït.

Dintre del bloc indpendentista, les enquestes sembla que han tingut un efecte només parcial. Per una banda, la pugna que apuntaven les enquestes entre Cs i ERC per la victòria hauria pogut fer esperar que, finalment, alguns vots de JxC anessin a ERC com a manera d’aturar la victòria de Cs. Com bé sabem però les coses no han acabat anant així i finalment JxC ha guanyat per un mínim marge de vots (11.000) i dos escons a ERC. Aquest repartiment tan homogeni ha habilitat, de retruc, la victòria simbòlica de C’s.

A qui sí que sembla que les enquestes l’han afectat considerablement ha estat a la CUP, que podria haver patit directament l’efecte del vot estratègic per frenar la victòria en vots de Cs. Això podria explicar el perquè d’uns resultats que acaben sent dolents per la CUP, sobretot si ens atenem a la simpatia que desperta a les enquestes i la bona valoració dels seus líders dintre de l’electorat independentista.

En definitiva, en unes eleccions fortament marcades per la polarització de l’electorat en dos blocs, les enquestes han contribuït a la concentració de vots en C’s dins del sector unionista, però només han tingut incidència en els resultats de la CUP dintre del bloc independentista, on les enquestes no han evitat un repartiment a parts iguals de vots entre les seves dues principals forces.