27
de maig
de
2017, 21:00
Actualitzat:
29
de maig,
14:12h
El xoc de trens s'acosta enmig d'un increment de la tensió política entre el govern de l'Estat i la Generalitat. El vocabulari emprat des del poder central ha pujat de to i l'escenari d'una intervenció de l'autonomia per part de l'executiu s'ha convertit en una hipòtesi plausible. S'aplicarà l'article 155 de la Constitució? Se suspendrà l'Estatut? Assumirà el poder a Catalunya el delegat del govern espanyol, Enric Millo?
Fem una ullada a la història. La intervenció de l'autonomia per part d'un executiu espanyol després d'un xoc de trens ja s'ha produït un cop. Va ser durant la Segona República, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934. La llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament -un projecte de reforma agrària moderada- va generar una forta tensió entre l'executiu d'esquerres a la Generalitat, presidida per Lluís Companys, d'ERC, i el govern de dretes a Espanya. També la Lliga, el partit de la dreta catalana, s'oposava al projecte de llei agrària.
El novembre del 1933, les dretes van guanyar les eleccions a Espanya. Va ser l'inici de l'anomenat Bienni Negre. En una primera etapa, el govern va estar en mans del partit Radical de Lerroux, de centredreta. La formació d'un nou govern a Madrid l'octubre de 1934, amb l'entrada de tres ministres de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit molt conservador que no es definia com a republicà, va accelerar el xoc de trens amb la Generalitat.
Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República federal espanyola en una rebel·lió que va durar poques hores. El capità general Batet va detenir Companys i els seus consellers. El govern de Madrid, presidit pel radical Alejandro Lerroux -amb el suport de la CEDA de Gil Robles-, va suspendre l'autonomia. Des del 6 d'octubre de 1934 al 16 de febrer del 1936, Catalunya va ser governada per delegats de Madrid.
S'ha parlat i escrit molt del Sis d'Octubre, i també del retorn de Companys a la Generalitat després de les eleccions de febrer de 1936, quan triomfa el Front Popular a Espanya. Però què va passar mentrestant? Qui va governar Catalunya estant l'autonomia suspesa?
Un coronel d'intendència a Palau
Es va decretar l'estat de guerra. Lerroux va col·locar a la presidència de la Generalitat Francisco Jiménez Arenas. Era un coronel d'intendència granadí que va fer-se càrrec del poder fins al 10 de gener de 1935, mentre Companys i el govern català eren conduïts al vaixell "Uruguai". Jiménez Arenas havia estat destinat al Marroc i era un militar d'idees ultraconservadores. El 1936 va ser un dels conspiradors del cop militar del 18 de juliol, que va fracassar a Barcelona. Fet presoner, li va tocar a ell ser tancat a l'"Uruguai". Va ser assassinat per un grup incontrolat d'anarquistes el setembre del 1936.
Presidents designats per Madrid
La dreta governant a Madrid va voler institucionalitzar la suspensió de l'autonomia aprovant una llei el 2 de gener de 1935, de només tres articles, que començava dient: "Quedan en suspenso las facultades concedidas por el Estatuto de Cataluña al Parlamento de la Generalidad, hasta que las Cortes, a propuesta del gobierno y después de levantada la suspensión de garantías constitucionales, acuerde el restablecimiento gradual del régimen autonómico". L'article 2 atorgava les funcions del president a un delegat que rebia el títol de governador general i president de la Generalitat.
L'autonomia no podia ser formalment anul·lada sense infringir explícitament la Constitució. Però Catalunya va perdre el seu poder, guanyat gràcies a la proclamació de la República l'abril del 1931. La Generalitat va perdre les seves competències. Fins al 23 d'abril de 1935 va ser governador general Manuel Portela Valladares, un republicà gallec, centrista, molt proper al president de la República, Alcalá Zamora.
Lerrouxistes i Lliga Catalana governen en coalició
Durant un any (1935-36) es va viure una experiència sorprenent: una aliança entre la Lliga Catalana, el partit de Francesc Cambó, de dreta catalanista, que liderava l'oposició a ERC al Parlament, amb el Partit Radical de Lerroux, l'antic líder del republicanisme anticatalanista. A aquesta aliança es va sumar la CEDA, que a Catalunya tenia una presència molt minsa.
És interessant d'observar el repartiment de carteres en aquests governs. La CEDA controlava Governació, és a dir, l'ordre públic. Finances solia estar en mans de la Lliga, en la persona de Fèlix Escales, mentre que Cultura va estar en tot aquest període a càrrec de Lluís Duran i Ventosa, un dels històrics de la Lliga.
La impossibilitat de la tercera via
La Lliga, la força política que havia construït Prat de la Riba, va intentar l'impossible: una mena de tercera via entre Companys i Gil Robles. Cambó es va oposar a la suspensió de l'autonomia, que va considerar inconstitucional, i va demanar que es convoquessin eleccions al Parlament, que esperava guanyar. Però la dreta espanyola no estava per orgues i va voler aprofitar l'ocasió per escapçar una autonomia catalana que sempre havia tingut en el punt de mira.
Ajuntaments dissolts i repressió
El mes de desembre de 1934, hi havia a Catalunya 3.400 persones detingudes. La majoria d'ajuntaments, de majoria d'esquerres, foren dissolts. Es va imposar la censura de premsa i es van engegar processos judicials de desnonament de rabassaires i parcers que s'havien fet amb la possessió de la terra gràcies a la llei de Contractes de Conreu. Hi va haver prop de 1.500 judicis.
El president Companys i els seus consellers van ser processats i condemnats a 30 anys de presidi. Dos oficials de les forces d'ordre de la Generalitat, el comandant Pérez Farràs i el capità Frederic Escofet, foren condemnats a mort. La intervenció del president Acalá Zamora, que els va indultar, els va salvar la vida. Amb tot, la repressió a Catalunya fou molt menor a la que es va produir a Astúries, on la revolta obrera d'octubre del 1934 va ser ofegada amb sang per les tropes de regulars enviades sota les ordres d'un militar prometedor, el general Franco.
Els lerrouxistes, esquitxats per la corrupció
Els governadors que feien de presidents es van anar succeint enmig de tensions internes entre les forces que formaven el consell imposat pel govern central. Després de Portela, va venir Joan Pich i Pon, un home de Lerroux que era a la vegada alcalde de Barcelona designat. Pich i Pon -les sortides de to del qual van donar lloc a l'expressió pich-i-ponades- es va veure esquitxat per un escàndol de corrupció que va afectar la cúpula dels radicals, l'anomenat cas de l'estraperlo, una història de suborns vinculats al joc que va afectar també la família de Lerroux. El cas va forçar la dimissió de Pich i Pon, substituït interinament pel magistrat Eduardo Alonso, mentre s'estenia el desprestigi del govern delegat.
Villalonga, capitalisme d'amiguets
Un altre dels homes de la situació fou Ignasi Villalonga. Era un valencià de la CEDA que havia estat un actiu valencianista. Va presidir el govern delegat durant un mes (novembre-desembre de 1935), fins que la divisió existent en el govern espanyol entre uns lerrouxistes cada cop més embrutats per la corrupció, i la CEDA, que volia evitar aparèixer com a còmplice, va marcar distàncies amb Lerroux.
Villalonga, però, va ser un personatge important. Després de la victòria franquista, va construir una fortuna fundant empreses (com Dragados y Construcciones) i fent-se amb una part del pastís financer, com la presidència del Banc Central. Un dels seus nebots fou Juan Villalonga, "l'amic de pupitre" de José María Aznar, gràcies al qual va arribar a president de Telefónica, abans de dimitir enmig de polèmiques i escàndols. Un cognom, Villalonga, símbol de capitalisme d'amiguets.
El partit de Cambó pren el control
En els mesos finals del Bienni Negre, la Lliga va aconseguir el control del consell de govern. Joan Maluquer i Fèlix Escalas, dirigents del partit, van presidir la Generalitat, intentant una normalització aparent de la situació. Escalas era aleshores el president de la Cambra de Comerç. Ho tornaria ser durant el franquisme, a més de procurador en Corts i president de la Fira de Barcelona.
La Lliga va apostar per col·laborar en els governs de dreta a Espanya, somiant sempre de recuperar l'hegemonia que havia obtingut dins del catalanisme. Mentre Pere Rahola, del partit de Cambó, entrava al govern central com a ministre, es recuperaven algunes competències i serveis, com obres públiques. No pas l'ordre públic, que restava sota el control del govern central.
La inestabilitat política a Madrid, amb enfrontaments constants entre la CEDA, els lerrouxistes i el president Alcalá Zamora, van decidir aquest a dissoldre les Corts i convocar noves eleccions. Serien el 16 de febrer de 1936. Les esquerres, aplegades en el Front Popular, van guanyar-les en una campanya en què la llibertat per als presos va ser el tema central. Companys va tornar a la Generalitat com a president enmig d'una onada de fervor popular. Per un instant, va semblar que també tornava la normalitat després d'un parèntesi fosc. Però ja es covava l'aixecament militar del 18 de juliol i a la Catalunya democràtica l'esperaven nous embats. Malauradament, el que seria un parèntesi seria la Generalitat recuperada.
Fem una ullada a la història. La intervenció de l'autonomia per part d'un executiu espanyol després d'un xoc de trens ja s'ha produït un cop. Va ser durant la Segona República, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934. La llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament -un projecte de reforma agrària moderada- va generar una forta tensió entre l'executiu d'esquerres a la Generalitat, presidida per Lluís Companys, d'ERC, i el govern de dretes a Espanya. També la Lliga, el partit de la dreta catalana, s'oposava al projecte de llei agrària.
El novembre del 1933, les dretes van guanyar les eleccions a Espanya. Va ser l'inici de l'anomenat Bienni Negre. En una primera etapa, el govern va estar en mans del partit Radical de Lerroux, de centredreta. La formació d'un nou govern a Madrid l'octubre de 1934, amb l'entrada de tres ministres de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit molt conservador que no es definia com a republicà, va accelerar el xoc de trens amb la Generalitat.
El novembre del 1933, les dretes van guanyar les eleccions a Espanya en l'inici de l'anomenat Bienni Negre
Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República federal espanyola en una rebel·lió que va durar poques hores. El capità general Batet va detenir Companys i els seus consellers. El govern de Madrid, presidit pel radical Alejandro Lerroux -amb el suport de la CEDA de Gil Robles-, va suspendre l'autonomia. Des del 6 d'octubre de 1934 al 16 de febrer del 1936, Catalunya va ser governada per delegats de Madrid.
S'ha parlat i escrit molt del Sis d'Octubre, i també del retorn de Companys a la Generalitat després de les eleccions de febrer de 1936, quan triomfa el Front Popular a Espanya. Però què va passar mentrestant? Qui va governar Catalunya estant l'autonomia suspesa?
Un coronel d'intendència a Palau
Es va decretar l'estat de guerra. Lerroux va col·locar a la presidència de la Generalitat Francisco Jiménez Arenas. Era un coronel d'intendència granadí que va fer-se càrrec del poder fins al 10 de gener de 1935, mentre Companys i el govern català eren conduïts al vaixell "Uruguai". Jiménez Arenas havia estat destinat al Marroc i era un militar d'idees ultraconservadores. El 1936 va ser un dels conspiradors del cop militar del 18 de juliol, que va fracassar a Barcelona. Fet presoner, li va tocar a ell ser tancat a l'"Uruguai". Va ser assassinat per un grup incontrolat d'anarquistes el setembre del 1936.
Presidents designats per Madrid
La dreta governant a Madrid va voler institucionalitzar la suspensió de l'autonomia aprovant una llei el 2 de gener de 1935, de només tres articles, que començava dient: "Quedan en suspenso las facultades concedidas por el Estatuto de Cataluña al Parlamento de la Generalidad, hasta que las Cortes, a propuesta del gobierno y después de levantada la suspensión de garantías constitucionales, acuerde el restablecimiento gradual del régimen autonómico". L'article 2 atorgava les funcions del president a un delegat que rebia el títol de governador general i president de la Generalitat.
L'autonomia no podia ser formalment anul·lada sense infringir explícitament la Constitució. Però Catalunya va perdre el seu poder, guanyat gràcies a la proclamació de la República l'abril del 1931. La Generalitat va perdre les seves competències. Fins al 23 d'abril de 1935 va ser governador general Manuel Portela Valladares, un republicà gallec, centrista, molt proper al president de la República, Alcalá Zamora.
Lerrouxistes i Lliga Catalana governen en coalició
Durant un any (1935-36) es va viure una experiència sorprenent: una aliança entre la Lliga Catalana, el partit de Francesc Cambó, de dreta catalanista, que liderava l'oposició a ERC al Parlament, amb el Partit Radical de Lerroux, l'antic líder del republicanisme anticatalanista. A aquesta aliança es va sumar la CEDA, que a Catalunya tenia una presència molt minsa.
És interessant d'observar el repartiment de carteres en aquests governs. La CEDA controlava Governació, és a dir, l'ordre públic. Finances solia estar en mans de la Lliga, en la persona de Fèlix Escales, mentre que Cultura va estar en tot aquest període a càrrec de Lluís Duran i Ventosa, un dels històrics de la Lliga.
La impossibilitat de la tercera via
La Lliga, la força política que havia construït Prat de la Riba, va intentar l'impossible: una mena de tercera via entre Companys i Gil Robles. Cambó es va oposar a la suspensió de l'autonomia, que va considerar inconstitucional, i va demanar que es convoquessin eleccions al Parlament, que esperava guanyar. Però la dreta espanyola no estava per orgues i va voler aprofitar l'ocasió per escapçar una autonomia catalana que sempre havia tingut en el punt de mira.
Ajuntaments dissolts i repressió
El mes de desembre de 1934, hi havia a Catalunya 3.400 persones detingudes. La majoria d'ajuntaments, de majoria d'esquerres, foren dissolts. Es va imposar la censura de premsa i es van engegar processos judicials de desnonament de rabassaires i parcers que s'havien fet amb la possessió de la terra gràcies a la llei de Contractes de Conreu. Hi va haver prop de 1.500 judicis.
Cambó es va oposar a la suspensió, però la dreta espanyola va voler aprofitar l'ocasió per escapçar una autonomia que sempre havia tingut en el punt de mira
El president Companys i els seus consellers van ser processats i condemnats a 30 anys de presidi. Dos oficials de les forces d'ordre de la Generalitat, el comandant Pérez Farràs i el capità Frederic Escofet, foren condemnats a mort. La intervenció del president Acalá Zamora, que els va indultar, els va salvar la vida. Amb tot, la repressió a Catalunya fou molt menor a la que es va produir a Astúries, on la revolta obrera d'octubre del 1934 va ser ofegada amb sang per les tropes de regulars enviades sota les ordres d'un militar prometedor, el general Franco.
Els lerrouxistes, esquitxats per la corrupció
Els governadors que feien de presidents es van anar succeint enmig de tensions internes entre les forces que formaven el consell imposat pel govern central. Després de Portela, va venir Joan Pich i Pon, un home de Lerroux que era a la vegada alcalde de Barcelona designat. Pich i Pon -les sortides de to del qual van donar lloc a l'expressió pich-i-ponades- es va veure esquitxat per un escàndol de corrupció que va afectar la cúpula dels radicals, l'anomenat cas de l'estraperlo, una història de suborns vinculats al joc que va afectar també la família de Lerroux. El cas va forçar la dimissió de Pich i Pon, substituït interinament pel magistrat Eduardo Alonso, mentre s'estenia el desprestigi del govern delegat.
Els governadors que feien de presidents es van anar succeint enmig de tensions internes entre les forces que formaven el consell imposat pel govern central
Villalonga, capitalisme d'amiguets
Un altre dels homes de la situació fou Ignasi Villalonga. Era un valencià de la CEDA que havia estat un actiu valencianista. Va presidir el govern delegat durant un mes (novembre-desembre de 1935), fins que la divisió existent en el govern espanyol entre uns lerrouxistes cada cop més embrutats per la corrupció, i la CEDA, que volia evitar aparèixer com a còmplice, va marcar distàncies amb Lerroux.
Villalonga, però, va ser un personatge important. Després de la victòria franquista, va construir una fortuna fundant empreses (com Dragados y Construcciones) i fent-se amb una part del pastís financer, com la presidència del Banc Central. Un dels seus nebots fou Juan Villalonga, "l'amic de pupitre" de José María Aznar, gràcies al qual va arribar a president de Telefónica, abans de dimitir enmig de polèmiques i escàndols. Un cognom, Villalonga, símbol de capitalisme d'amiguets.
El partit de Cambó pren el control
En els mesos finals del Bienni Negre, la Lliga va aconseguir el control del consell de govern. Joan Maluquer i Fèlix Escalas, dirigents del partit, van presidir la Generalitat, intentant una normalització aparent de la situació. Escalas era aleshores el president de la Cambra de Comerç. Ho tornaria ser durant el franquisme, a més de procurador en Corts i president de la Fira de Barcelona.
La Lliga va apostar per col·laborar en els governs de dreta a Espanya, somiant sempre de recuperar l'hegemonia que havia obtingut dins del catalanisme. Mentre Pere Rahola, del partit de Cambó, entrava al govern central com a ministre, es recuperaven algunes competències i serveis, com obres públiques. No pas l'ordre públic, que restava sota el control del govern central.
La inestabilitat política a Madrid, amb enfrontaments constants entre la CEDA, els lerrouxistes i el president Alcalá Zamora, van decidir aquest a dissoldre les Corts i convocar noves eleccions. Serien el 16 de febrer de 1936. Les esquerres, aplegades en el Front Popular, van guanyar-les en una campanya en què la llibertat per als presos va ser el tema central. Companys va tornar a la Generalitat com a president enmig d'una onada de fervor popular. Per un instant, va semblar que també tornava la normalitat després d'un parèntesi fosc. Però ja es covava l'aixecament militar del 18 de juliol i a la Catalunya democràtica l'esperaven nous embats. Malauradament, el que seria un parèntesi seria la Generalitat recuperada.