Dos mesos després de la celebració de les eleccions a Catalunya, els èxits del 14-F vaguen parsimoniosament en l'ambient: una organització majúscula que va deixar en no-res les alarmes per als contagis en plena tercera onada i una majoria independentista superior al 50% que levita pels passadissos del Parlament.

Els partits espanyols van posar focus i pressió als comicis catalans, amb l'esperança que, aquesta vegada sí, s'acabaria amb l'independentisme: data imposada a cop de tribunal i operació ministerial per recuperar Catalunya que, malgrat la victòria en vots, deixarà Salvador Illa en l'ingrat paper de cap de l'oposició. I els partits de la dreta, en posicions irrisòries que il·lustren com ni PP ni Cs han tingut cap alternativa política per a Catalunya, que els abandona a mercè de les excentricitats de la ultradreta de Vox.

Tot i que em sembla lamentable que, nou setmanes després del 14-F, les formacions independentistes hagin estat incapaces de formar una aliança de govern, amb pes en aquesta responsabilitat desigual i explicacions poc fundades per part un dels tres partits implicats en l'equació, el focus polític a l'Estat ha virat de posició i tota l'atenció política s'ha concentrat en les eleccions de la Comunitat de Madrid.

Deixant de banda la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, la representant més trumpista que ha parit la política espanyola, i el candidat més pusil·lànime que s'ha vist darrerament en cap cartell, Àngel Gabilondo, les eleccions poden ser una oportunitat per Catalunya que, entre pandèmia i onades successives, taules embarrancades i estats d'alarma, no ha fet avançar cap dels temes pendents (i urgents), com la repressió política atrapada en múltiples causes per l'1-O i els líders empresonats, després de la suspensió del tercer grau a instàncies de la Fiscalia.

L'oportunitat té un mal menor i un mal major. El mal major és que guanyi la dreta, amb una victòria de Díaz Ayuso. Revalidar la presidència a la Comunitat de Madrid enfortiria el feu popular i escudaria el PP cap a la dreta més reaccionària; l'ànima més conservadora, castissa, classista i superba dins del partit. Això, sens dubte, debilitaria el lideratge de Pablo Casado perquè, a més a més, Ayuso i ell són de la mateixa generació i, aquesta rivalitat, no s'assembla gens al pols que va haver de fer a Soraya Sáenz de Santamaría, l'any 2018 quan va guanyar la presidència del partit.

Si guanya Ayuso, l'ariet contra Pedro Sánchez aquest últim any, Casado perd pes com a cap de l'oposició i també perd tremp el seu intent d'apropar el PP al centre ideològic, lluny de Vox. Amb la possibilitat que acabi engolint el que quedi de Cs, Ayuso no tindrà escrúpols per associar-se amb Vox, això si no és que acaba seduint el seu electorat amb el seu discurs fatxenda i contestatari contra les mesures anticovid, que han convertit Madrid en una mena de duty free de les restriccions.

L'únic que pot evitar aquest escenari és que els partits d'esquerra –PSOE, Más Madrid i Podemos– sumin majoria absoluta. Si això passa, el PSOE corrobora una lliçó que, sovint, s'entesta a passar per alt: només pot ser un partit de govern si pivota cap a l'esquerra, encara que els socis li resultin incòmodes.

I aquí el mal major i el mal menor. Si guanya un PP voxoritzat o amb el suport dels d'Abascal, és un avís per a navegants. No hi haurà durant anys un partit popular amb qui es pugui transaccionar res. Ancorat a la dreta, el PP només podrà governar per l'Espanya de l'Arriba Espanya, un escenari que només pot tensar més el conflicte polític amb Catalunya.

Si guanya el PSOE, amb el suport de Más Madrid i Podemos, es torna a obrir un escenari en què el partit de Pedro Sánchez haurà de recórrer als socis que li van permetre accedir al govern de la Moncloa, aviat farà tres anys amb la moció de censura a Mariano Rajoy. Sembla impossible a hores d'ara que aquesta possibilitat sigui prou perquè recuperin algunes de les promeses d'investidura com la de desescalar el conflicte polític. Però les eleccions generals també tornaran i el que passi a Madrid i a Catalunya –que acabarà tenint de nou un govern republicà i independentista– romandrà sobre la taula com un elefant en un saló.