Catalunya té la trista peculiaritat de ser l'únic país gran productor de vi que importa la major part del seu consum. Els negres majoritaris, a Barcelona i a tot arreu, no són els de la Terra Alta, el Penedès o el Priorat, sinó els de Rioja, Ribera del Duero i Somontano. Un cas d'autoodi a estudiar, perquè els cellers de les onze denominacions d'origen catalanes exporten a tot el món i reben tota mena de distincions internacionals.
Malgrat aquest punt de partida, la situació, a poc a poc, es va reequilibrant. Amb molta -i bona- feina, els vins catalans van entrant en les cartes dels restaurants i ocupen cada cop més espai a les botigues. Això passa per diverses raons: la relació qualitat/preu, la identitat de les varietats, l'efectivitat de l'elaboració i, també, perquè els vins catalans ja no intenten dissimular que ho són i, a hores d'ara, la majoria van etiquetats en la llengua dels que, des de fa molts segles, conreen aquestes vinyes.
Un procés que no agrada gens al més influent dels crítics espanyols. José Peñín -impulsor de la guia que porta el seu nom- diu que les etiquetes en català fan servir "paraules amb apòstrofs de difícil lectura per al consumidor universal". I això ho atribueix a una "cursa de reivindicació política de la llengua catalana" que ha fet "baixar el consum a la resta d'Espanya". O sigui que, per a Peñín, el problema dels vins catalans és el català i els seus apòstrofs. I va i ho escriu. En l'idioma universal, òbviament.
"Intento fer que la veritat sigui com una noia bonica amb minifaldilla i que tothom la vulgui conèixer", deia Charles Bukowski en una famosa entrevista en la qual va anar buidant una ampolla de vi. Així que esperem que Peñín, algun dia, també vulgui fomentar la veritat, ni que sigui amb l'ampolla buida. Igual aquell dia també l'entrevistarà Bernard Pivot, ara que el seu programa ja no es diu "Apostrophes".
