Què passaria si en Nobita, de tant que s’estima en Doraemon, que tants viatges en el temps li ha proporcionat i tants cops l’ha salvat amb el casquet volador, de sobte, es desempallegués del gat còsmic? Ningú no ho entendria, sobretot per les formes. Això és el que ha passat al Reial Madrid, on aquesta setmana hem assistit a la trista posada en escena del president Florentino Pérez havent d’obrir les portes del Bernabeu perquè els fidels seguidors del porter li retessin l’últim comiat de blanc.

No ha faltat temps per fer comparatives, sovint odioses, entre l’adéu que ha tingut l’ídol del madridisme i el blaugrana Xavi Hernàndez, que va emprendre el viatge al Qatar amb un triplet sota el braç. Mentre Casillas marxava amb un “¡Allí donde vaya siempre gritaré Hala Madrid!”, el de Terrassa va advertir que tard o d’hora tornaria a can Barça, i molts ja el veuen com entrenador, el nou líder de l’equip, aquest cop des de la banqueta.

L’anar i venir és una constant en la societat d’avui dia, i també en política. Aquest dilluns mateix el Palau de la Generalitat va ser l’escenari d’una nova trobada entre entitats polítiques i de la societat civil, com la de fa un any però aquest cop per posar fil a l’agulla a la llista unitària per presentar-se a les eleccions al Parlament del proper 27 de setembre. Amb comptagotes, hem anat saben qui conformava els primers llocs de la llista, primer amb Mas i Junqueres com a 4 i 5, i després revelant-se la composició dels tres primers llocs, liderats per Raül Romeva.

Els partits van anar ara fa un any, però en no arribar a un consens van venir, mentre la societat civil ha seguit empenyent. Ara, amb la pressió d’una hipotètica llista només amb candidats de la societat civil, amb la ruptura de Convergència i Unió, i l’auge de forces com Podem i Ciutadans, al final s’ha trobat una entesa per tirar endavant allò que per alguns és una “quimera”, i que per altres és el camí inevitable per arribar a Ítaca.

La història es repeteix, aquesta vegada, però, amb possibilitats per millorar el futur i amb l’esperança que no s’hagi entrat en un bucle infinit. I és que a vegades sembla que a la màquina del temps d’en Doraemon li hagi caigut algun cargol i hagi quedat encallada.