Farràs clou el llibre amb les protestes d'Urquinaona de l'octubre del 2019, arran de la sentència de l'1-O. En l'entrevista parla també de les properes municipals i del 23-F, altres àmbits de treball d'un periodista i llicenciat en Història que va començar la seva trajectòria en el llegendari Tele/Express i que ha treballat en mitjans com El Observador, l'Avui, El Periódico o Betevé, prioritàriament en l'àmbit de la informació política.
- Per què ha decidit escriure'l ara aquest llibre?
- El llibre ve d'aquella Rosa de Foc que va reaparèixer el 2019 durant els aldarulls després de la sentència de l'1-O. Roses de Foc n'hi ha hagut moltes i vaig voler estudiar-les totes. La història sempre m'ha interessat. Em vaig llicenciar en Història, tot i que no he fet d'historiador. I el segle XIX sempre m'ha apassionat.
- D'on ve el terme?
- El terme va sorgir arran dels fets de la Setmana Tràgica, el 1909, i la va batejar així el periodista Antonio Loredo, però amb posterioritat. Josep Maria Muñoz, director de l'ara desapareguda revista L'Avenç, va explicar que Rosa de Foc no va aparèixer a la premsa barcelonina durant els fets. Però la Barcelona revolucionària ja estava en el mapa. Marx en parla, Engels en parla... A l'Europa del nord es deia que Barcelona era el Manchester del sud. Els italians la comparaven amb Milà. Parlem de mitjan segle XIX.
- La primera bullanga que explica es va iniciar per una mala cursa de braus.
- Totes aquestes explosions de fúria sorgeixen quan menys s'esperen. Són moments de mala maror social i política. Sobretot per una gran desigualtat social. L'origen són uns toros que surten mansos una tarda, la gent es va inflant, salta a la plaça, que era la plaça del Torín, a la Barceloneta, on ara hi ha la seu de Naturgy. Arrosseguen el brau fins a la plaça del Teatre, on ara hi ha l'estàtua de Pitarra, l'esquarteren i fan una foguera. Just el mateix que faran uns dies després amb el governador militar, el general Bassa. Es van barrejar molts factors. S'estava en la primera guerra carlina, tot i que a Barcelona n'hi havia pocs de carlins i van ser més aviats utilitzats com a excusa. Quan hi havia una bullanga, els burgesos isabelins culpaven els carlins com a boc expiatori. I com en la majoria d'aquestes bullangues, no hi ha uns líders clars.
- A Barcelona va tenir lloc la primera vaga general d'Espanya.
- El moviment obrer començava a organitzar-se. La vaga general es va fer el 1855. L'origen va ser la decisió d'importar maquinària nova d'Anglaterra, el que va fer que comencessin a prescindir de treballadors i reduir sous. És l'anomenat ludisme. Però la base van ser les duríssimes condicions de vida. L'encarregat de la repressió va ser un capità general anomenat Zapatero.
Andreu Farràs amb el seu darrer llibre. Foto: Adrià Costa Rifà
- La Setmana Tràgica és la gran revolta que encara queda en la memòria popular?
- Sí, sens dubte. També és de les més properes. Com els Fets de Maig del 1937. La Setmana Tràgica és un altre cas de bullanga sense un lideratge clar. El govern espanyol, amb l'enviament de soldats a la guerra del Marroc, provoca l'esclat, però no en paga les conseqüències, sinó que són les esglésies les que ho paguen. Cap indústria, cap fàbrica és damnificada, amb alguna excepció. Són esglésies i convents les que cremen. I es va donar una manipulació del que estava passant per part de la premsa madrilenya.
[blockquote]"A la Setmana Tràgica, la premsa madrilenya parlava de massacres de capellans, però en realitat la majoria de víctimes eren civils i soldats"[/blockquote]
- A la Setmana Tràgica ja hi va haver fake news?
- Oi tant. Els diaris madrilenys parlaven d'autèntiques massacres de religiosos. Si no recordo malament, van morir tres sacerdots. Sí que van cremar esglésies. Però la gran majoria de víctimes mortals van ser civils i soldats. Les matances de capellans i monges van ser una invenció. A la bullanga del 1835 sí que hi va haver molts religiosos morts. Sobretot acusats de carlins, com comentàvem abans.
- I la ciutat va viure quatre guerres civils entre 1835 i 1939.
- Les tres guerres carlines i la Guerra Civil. A banda dels Fets de Maig del 1937, que van ser una guerra dins del bàndol republicà. Aquí va aparèixer la lluita caïnita dins de les esquerres, una cosa que s'anirà reproduint en el temps.
- Les lluites fratricides dins de l'esquerra són un element de continuïtat històrica.
- Com també dins del catalanisme. Quan s'uneix, el catalanisme arrasa. Es va veure amb la Solidaritat Catalana, el 1906, quan es van unir els regionalistes de Cambó amb els republicans i els carlins. Una altra constant històrica són les brutalitats i la quantitat de morts civils en totes aquestes bullangues. En la darrera, el 2019, només hi va haver quatre persones que van perdre un ull. Ara, si traslladéssim les massacres en aquelles bullangues a la població actual, parlaríem de molts milers de morts. I una altra constant és com ha influït Catalunya en la política espanyola. El comte de Romanones va explicar que en els seus governs la principal preocupació era la situació a Catalunya. I encara una altra: quan hi ha hagut explosions socials a Catalunya, sempre ha saltat el president del govern espanyol.
- Interessant aquesta dada.
- En el cas de la Setmana Tràgica, cau Antonio Maura després d'una cruel repressió. Quan la vaga de la Canadenca i els anys del pistolerisme, cauen diversos governs espanyols. El maig del 37, salta Largo Caballero i entra Juan Negrín. Potser Catalunya no té prou força per imposar-se a l'Estat, però sí per fer caure governs. I contribueix a fer caure règims, sigui Isabel II, amb el general Prim, o amb l'adveniment de la Segona República. Amb l'1-O acabarà caient Mariano Rajoy. I durant molts anys, ser governador civil o capità general a Catalunya és un esport de risc. De fet, Espanya ostenta el rècord, si no mundial, europeu de caps de govern assassinats. Prim, Cánovas del Castillo, Canalejas, Dato i Carrero.
Andreu Farràs: "Catalunya va estar el 70% del segle XIX amb les garanties constitucionals suspeses". Foto: Adrià Costa Rifà
- Quina altra dada clau explica el seu llibre?
- N'hi ha una altra d'important. De la fi de la guerra del Francès el 1814 al 1900, el 70% del temps Catalunya va estar amb les garanties constitucionals suspeses o amb estat de setge. I tot el segle XIX fins ben entrat el XX, Catalunya, amb el 10% de la població espanyola, hi tenia aquarterat el 25% de l'exèrcit espanyol.
[blockquote]"La independència és una revolució, i amb 30.000 euros de PIB per càpita, no hi pot haver una revolució"[/blockquote]
- En què s'assemblen els incidents de l'octubre del 2019 a les bullangues del segle XIX?
- En les protestes del 2019 hi ha un component independentista, evidentment. Però també hi ha un segment de gent que creu que cap estat resoldrà els seus problemes. Gent que ve de la tradició anarquista, gent que reacciona davant la situació d'uns joves que no es poden emancipar. Elements que creen un clima que explica l'explosió dels xocs a Urquinaona i els talls a la Jonquera. La fúria que es produeix no s'explica només per la sentència.
- Creu que viurem més Roses de Foc?
- No ho podem predir. Si continuen o augmenten les desigualtats socials, o que es donin situacions que per mi també són violència, com que els executius de l'Ibex guanyin de mitjana 118 vegades que els seus empleats, no es pot descartar. Que els directius d'Inditex cobrin 482 vegades més que la mitjana dels seus treballadors és violència. També hem de tenir en compte que, a diferència de fa un segle, ara el capitalisme ha refermat l'individualisme i ha fet que veiem els qui tenim al costat com un competidor. El capital ha aconseguit desacreditar els partits, però sobretot als sindicats. I ara hi ha molt més coixí social.
- Veu factible una Rosa de Foc independentista?
- No ho sé, però la independència és una revolució. I no hi ha cap revolució sense sang. Amb una mitjana de 30.000 euros de PIB per càpita que tenim els catalans, malgrat que tenim 1.500 indigents sense sostre a Barcelona, no pot haver-hi una revolució. La gent es manifestarà l'Onze de Setembre, però ja està.
Andreu Farràs durant l'entrevista a la cafeteria Laie. Foto: Adrià Costa Rifà
- Com veu la ciutat actual, en vigílies de les properes municipals?
- Veig un cara a cara Colau-Trias. Fins ara hi ha hagut un tripartit de facto. El dilema pot ser amb Trias i una sociovergència, o un tripartit Colau-socialistes-Maragall o socialistes-Colau-Maragall. Però moltes enquestes no donen Jaume Collboni per damunt d'Ada Colau. I pensant més enllà de Barcelona, m'inclinaria més per un tripartit que no pas per una aliança entre Junts i PSC encara que ja governin a la Diputació de Barcelona.
[blockquote]"Veig més factible un tripartit d'esquerres a Barcelona que un acord entre Trias i PSC"[/blockquote]
- O diu pensant en clau espanyola?
- Sí, ho veig més factible.
- Creu que Colau serà una alcaldessa que deixarà petjada?
- Crec que amb Colau s'han fet uns atacs molt sagnants i, en molts casos, injustos. Ha comès errors, com fa tothom, però per exemple, com a habitant de l'Eixample, criticar les superilles… Jo estic a favor del tramvia, però entenc que és criticable. Però treure els cotxes de l'Eixample és necessari i no es pot recórrer a criticar les obres. Hi va haver una pandèmia i les obres s'han hagut de fer amb menys temps. Però en el tema de les superilles estem parlant de CO2 o no CO2. Podria entendre que els veïns del carrer València, o d'Aragó protestin perquè no tenen illes verdes, però no perquè les tinguin els de Consell de Cent. Moltes crítiques s'han fet amb un fons ideològic.
- Va estudiar les grans famílies a L'oasi català, un llibre de fa vint anys. Com està l'oasi després del procés?
- Crec que l'oasi s'ha reconvertit. Vaig titular un reportatge sobre les elits Quan els rics eren burgesos. La societat catalana ha canviat molt. El pes de l'empresa familiar ha donat lloc a uns perfils més de directius, en línia al que havia teoritzat John Kenneth Galbraith sobre la tecnoestructura. L'oasi català ha passat de burgès a ric.
- Un dels seus temes d'investigació ha estat la Transició i el 23-F. Quins enigmes resten encara dempeus? Recordo ara una frase de l'exministre franquista Fernández de la Mora que deia que "el que va passar realment el 23-F ho sabrem el dia del judici final a la tarda".
- És bona la frase. Era un cínic aquest home. Quan vaig escriure amb Pere Cullell El 23-F a Catalunya no ho vaig dir, però ara ho diria: crec que el rei va tenir una gran responsabilitat en el 23-F. No perquè ell l'instigués, però sí perquè ho va permetre. Ell ho sabia i ho va deixar fer.
Andreu Farràs ha investigat a fons el 23-F. Foto: Adrià Costa Rifà
- Creu que ho sabia?
- Jo crec que sí. Vist amb perspectiva, sí. No dic que sabés exactament que passaria l'assalt al Congrés, això no. El relat de la Transició es basa en bona part en què el rei va salvar la democràcia. És cert que ell va sortir i va afrontar la situació, però hagués pogut desarticular l'operació. El rei sabia que s'estava muntant alguna cosa. Això ho dic revisitant el que ha anat passant amb posterioritat. Un llibre fonamental per entendre la Transició d'una altra manera és El cap dels espies, a partir dels papers de l'excap dels serveis secrets Manglano. És l'altra Transició i mostra moltes mentides. El rei Joan Carles I deia que sí a tothom. Si hi anava Alfonso Armada o Jaime Milans del Bosch, els deia que sí. D'aquí que li caigui el món a sobre davant dels fets al Congrés i plora. El mateix Sabino Fernández Campo es va referir a "alguns que ploraven".
[blockquote]"El rei va tenir una gran responsabilitat en el 23-F, no perquè l'instigués, sinó perquè ho va permetre"[/blockquote]
- Una figura clau Sabino Fernández Campo.
- El vam entrevistar per al documental El 23-F des de dins. En un moment determinat diu clarament que val més que no sapiguem tota la veritat.
- Ha passat per moltes etapes del periodisme català, des del mític Tele/Expres a El Periódico i l'Avui, passant per El Observador. Quina ha estat l'etapa que l'ha frapat més?
- Quan m'ho he passat millor ja estat quan he fet de redactor. Després, he tingut responsabilitats i he estat a taula fent feines d'edició i coordinació. Però el millor ha estat poder voltar per Barcelona, Catalunya i el món, conèixer gent i fer les notícies.
- I en tota aquesta trajectòria, quan ha tingut més llibertat?
- Hi ha hagut una mica de tot en cada etapa. Sempre hi ha hagut la sensació que hi havia coses que no podies dir. I alhora que tenies llibertat per fer moltes coses. Abans, en el tardofranquisme i durant la Transició, no és que hi hagués més llibertat, però hi havia menys control per part de les empreses. El control sobre la informació empresarial ha anat creixent més que no pas en política.
