Primera plana del tractat entre Anglaterra i França signat a UtrechtÀustries i Borbons. Dues grans cases reials europees van embarcar tot el continent en una guerra internacional per dirimir un conflicte successori. La Guerra de Successió espanyola, la disputa entre Felip, el pretendent borbó i Carles, el pretendent àustria va iniciar-se el 1701 i va allargar-se molt més del que cap de les dues parts havia previst. Amb el continent i especialment la península ibèrica assolada per la guerra i les potències europees esgotades per un esforç bèl·lic que semblava no arribar al seu final, els actors més importants de la contesa van començar a negociar la fi de la guerra quan l'arxiduc Carles va esdevenir emperador del Sacre Imperi el 1711.
I així és com el 1712 es van començar a negociar els termes de la pau a la ciutat d'Utrecht, als Països Baixos, on no es va signar un únic tractat, sinó diversos. Unes negociacions en les que els catalans, que havien pres part protagonista de la guerra fent costat a Carles d'Àustria, no van tenir ni veu ni vot. El primer pas va ser la signatura d'un armistici entre entre les Dues Corones borbòniques -França i Espanya- amb Anglaterra al juliol del 1712, que donaria pas l'any següent a la signatura de diversos tractats bilaterals que posarien fi, sobre el paper, a la guerra.
D'aquesta manera, l'11 d'abril del 1713, els representants de França i Anglaterra van signar el primer dels tractats de pau , precedent del que signarien, el 13 de juliol, Espanya i Anglaterra i que incloïa entre d'altres aspectes, la cessió a la Gran Bretanya del penyal de Gibraltar. Posteriorment hi hauria tractats entre França i les Províncies Unides, Brandenburg, Portugal i el ducat de Savoia (juliol del 1713); i tractats entre Espanya i el ducat de Savoia (juliol de 1713), les Províncies Unides (juliol de 1714) i Portugal (febrer de 1715). La pau entre França i el Sacre Imperi va signar-se als tractats posteriors de Rasttat i Baden.
El tractat entre França i Anglaterra, del qual avui en fa tres-cents anys, comprometia els dos monarques, Lluís XIV de França i Anna d'Anglaterra, a una “pau universal i perpètua” i a aturar “totes les hostilitats”. Així mateix, les dues parts reconeixien Felip V com a titular de la corona espanyola. A més, França cedia a Anglaterra els territoris d'Acàdia, la Badia de Hudson i Terranova (a l'actual Canadà) i l'illa de Saint Kitts al Carib i reconeixia la successió protestant a la corona anglesa tot adquirint el compromís de no donar suport als pretendents Estuard.
Dos anys més de guerra
Tot i que en teoria, els tractats d'Utrecht posaven fi a la guerra, aquesta va durar encara dos anys més, fins el 1715, ja que el que es va aconseguir en aquelles negociacions va ser la retirada de les potències internacionals al preu de deixar a Felip V, ara ja reconegut com a rei espanyol, les mans lliures per acabar amb tota resistència austracista, considerada a partir d'aleshores com una simple rebel·lió armada. Com en el moment de la signatura dels tractats, tant Catalunya com Mallorca i les Pitiüses continuaven controlades pels partidaris de l'arxiduc Carles, els borbons van poder reunir un exèrcit francoespanyol que va caure sobre Barcelona al juliol del 1713, iniciant el cèlebre setge que va culminar l'Onze de Setembre del 1714.
Caiguda Barcelona, el 18 de setembre es va rendir el Castell de Cardona i, gairebé un any més tard, l'11 de juliol del 1715, van capitular les guarnicions de Mallorca i Eivissa. La guerra acabava definitivament, i començaven tres-cents anys de domini borbònic marcats pel dret de conquesta.
