Potser l'aparell no era tan de ferro. El PSC és, a hores d'ara, un garbuix d'intencions contraposades, pànics mal continguts, reglatges de comptes pendents encreuats i, sobre tot, estratègies de supervivència personal prioritària. El cas de l'Ajuntament de Barcelona comença a semblar un vodevil amb portes que s'obren i es tanquen i on tothom enganya i és enganyat.

Ningú no sap ben bé qui patrocina qui ni qui hi ha al darrere de cada operació. Però, tot plegat, està adquirint l'aparença d'un PSC que dóna per perdut l'Ajuntament de Barcelona i que considera que, qui sap, potser amb Montserrat Tura almenys es pot mantenir la incertesa del resultat fins al final i, de retruc, la Diputació.

Tura desperta molt poques simpaties dintre del PSC. Però també és cert que molts alcaldes de l'àrea metropolitana veuen amb aprensió la figura de Jordi Hereu perquè la batalla electoral de Barcelona els taparà la seva pròpia i poden veure's arrossegats a una derrota immerescuda. Al capdavall, el que dèiem, estratègies de supervivència que se sobreposen a un aparell que es fon com la mantega.