Gairebé totes les enquestes donaven la victòria al bloc de dretes en les eleccions general del 23-J. A Catalunya, el president Pere Aragonès fins i tot havia plantejat la necessitat d'impulsar un "front democràtic" davant d'un hipotètic executiu de dretes a l'estat espanyol. Però Pedro Sánchez ho va tornar a fer i el 23-J, malgrat quedar segon per darrere del popular Alberto Núñez Feijóo, va aconseguir que el bloc progressista triomfés a les urnes. L'aritmètica, d'alta complexitat, no va ser un escull per un president socialista camaleònic que, contra tot pronòstic, va aconseguir seduir totes les forces del bloc progressista i sobiranista, i fins i tot a Carles Puigdemont. 

La història de Sánchez és de caure i tornar-se a aixecar. Així ho ha demostrat en la dècada que porta actiu en la primera línia política. Va entrar al Congrés l'any 2023, de rebot per una substitució. En aquells temps era un desconegut que feia tuits anecdòtics. Però es va presentar a dues primàries del PSOE i va guanyar. Va frenar el sorpasso de Podem, va ser l'artífex de la primera moció de censura que ha funcionat a Espanya, contra Mariano Rajoy. Va ser el guanyador de dues generals el 2019. Va formar el primer govern de coalició des de la Transició i quan gairebé tothom apuntava que no ho podria tornar a fer, ho va tornar a fer. Ara tot just comença la legislatura, però Sánchez ja ha advertit que té energia per estona i que ara mateix estaria disposat a ser candidat una vegada més. Ho vol tornar a fer.

[noticiadiari]2/266785[/noticiadiari]