Canvi inèdit. En tres-cents anys, als catalans ens havien dit ben bé de tot excepte indigents. Fins ara, el catàleg d'insults havia girat, més o menys, a l'entorn d'una suposada gasiveria que aplegava exactament els mateixos prejudicis que en d'altres països s'apliquen als jueus. O sigui, rics materialment, però miserables moralment. La novetat és que, per primera vegada, la catalanofòbia i la judeofòbia han començat a divergir. Ara ells -els espanyols- són els rics que tenen diners i en poden disposar i, en l'altre extrem, nosaltres som els pobres que pidolem per necessitat.

Aquesta paradoxa, a més, ha estat el fet més destacat en la premsa internacional d'aquestes últimes setmanes, que constaten, amb una certa aprensió, l'enfonsament de les finances de les institucions catalanes. Ahir la revista Panorama explicava que "La independència de Barcelona s'estremeix, doblegant-se a demanar ajuda als palaus del govern de Madrid. Els agrada comparar la seva regió amb Escòcia i no volen les interferències del govern central". Pobresa sobrevinguda, per tant. Ara toca humiliar-se i demanar.

Així que només queda autodiagnosticar-nos. Ens han fet pobres o ens hem fet pobres? En el primer cas, estem obligats a la rebel·lió; en el segon estem abocats a l'emigració.