La repressió de l'Estat sobre l'independentisme català compta amb el suport de molts sectors –majoritaris a Espanya, minoritaris a Catalunya-que l'abonen i s'hi senten políticament identificats. Els cossos policials, el sistema judicial, els poders econòmics i mediàtics encarregats de la pressió sobre el govern espanyol i la intoxicació de l'opinió pública són vistos per aquelles persones com la garantia de la preservació de la seva idea d'Espanya i el braç executor del càstig contra els postulats fonamentals del bloc sobiranista.

De la seva particular veritat n'estan tan convençuts que no dubten a voler imposar-la a discrepants i dissidents; per això celebren especialment les operacions de càstig que busquen l'escarment i l'exemplaritat.

Hi ha sectors de la ciutadania que en la repressió hi veuen la garantia de manteniment d'una situació de fet, heretada, imposada, que creien immutable i que temen no poder preservar per procediments democràtics. Saben que a Catalunya, ara, aquella situació seria democràticament impugnada. Per això no volen que votem explícitament sobre la qüestió.

Darrere de la repressió s'hi arrengleren l'odi acumulat, la catalanofòbia, el ressentiment, l'afany de venjança o la voluntat totalitària d'aquests col·lectius i l'Estat. Però aquesta mateixa repressió és també la mesura de la seva feblesa política, del seu fracàs a l'hora de formular una proposta que pugui ser considerada, debatuda i tal vegada compartida per gent diferent.

Per això és tan decisiu que aquesta mena d'actituds d'intransigència i tancament sectari, de temptació d'imposar la pròpia convicció a qualsevol preu, no prengui carta de naturalesa en el camp independentista. Els brots fonamentalistes a l'interior de l'independentisme són un llast que perjudica el conjunt del moviment i que hauríem de combatre sense dilacions.

D'altra banda, la repressió, a més de satisfer els instints més baixos dels nostàlgics de temps pre-democràtics, també és l'expressió d'una estratègia política que no pot ser negligida. L'onada repressiva pretén revertir a favor de l'Estat una confrontació de llarg recorregut que no té guanyada: la que dirimeix amb amplis segments de la població catalana i les seves institucions i representants.

Per això també es planteja objectius directament polítics de gran importància. El principal és provocar, tant com sigui possible, la polarització política i la fractura social a Catalunya. Evitar, costi el que costi, que l'independentisme pugui atraure més del 50% o 60% de catalanes i catalans. És la seva obsessió. Raó de més, doncs, per refermar que aquest, el de la construcció d'una majoria social ampla, és l'objectiu immediat més decisiu que té plantejat l'independentisme.

D'entre els objectius afegits de la repressió, complementaris de l'anterior, en voldria destacar dos. El primer consisteix a conduir i reduir el pols polític amb el sobiranisme català a l'escenari jurídic, perquè és en aquest escenari que la màquina de l'Estat disposa tots els trumfos a la mà.

El segon consisteix a situar en el terreny preferentment identitari i emocional el debat públic als mitjans, les xarxes i el carrer. La simplificació visceral, la consigna, la màxima, el retret, la dita, l'acudit o l'insult permeten allunyar l'atenció pública de l'argument, del reconeixement de la complexitat dels temes, del debat qualificat, de l'intercanvi de parers i, finalment, de la construcció d'hipotètics consensos amplis ("som el 80%", amnistia, referèndum d'autodeterminació) que poguessin reclamar l'activació de procediments democràtics de presa de decisions. Afavorint la polarització i la col·lisió identitària en clau essencialista s'aconsegueix emmascarar el caràcter radicalment democràtic de la "revolta popular catalana" i desvirtuar la naturalesa política concreta del conflicte.

Aquests dos objectius contra el "desafiament independentista" comencen a ser assolits quan alguns discursos projectats a l'àgora pública s'omplen de referències divisives, d'expressions com "nosaltres" i "ells" designant blocs establerts, camps i adscripcions nacionals predeterminades. Sobretot, aquests objectius de fractura s'imposen quan, des de l'independentisme mateix, algú gosa traçar les línies d'inclusió i d'exclusió seguint el seu exclusiu criteri; i dictamina qui som nosaltres i quina és la forma pretesament canònica de formar part del "seu" bloc.

Llavors, decidit ja qui són els i les altres, fàcilment pot començar la pressió i la depuració interna: dins dels "nostres" hi ha els que no són exactament com se suposa que haurien de ser; i poden ser titllats de traïdors, venuts, aprofitats i tot el llistat que es vulgui. Massa persones hi dediquen massa esforços que podrien ser esmerçats en un debat obert, informat i respectuós, o bé parlant de veritat amb qui encara no ho hem fet. El nombre de falsos perfils, de comptes anònims a xarxes, plens de comentaris viscerals d'intenció difamatòria i provocadora constitueixen un dels millors baròmetres de l'èxit dels repressors.

L'operació consisteix a incorporar la lògica i la violència de la repressió –com en tantes manifestacions del masclisme- a l'interior del moviment que n'és la víctima. Imposar un marc mental i un llenguatge. Es tracta d'una de les fractures més buscades i estimulades per la caverna. I sembla que troba més seguidors entusiastes del que convindria.

Les formes bàsiques de la unitat política digna d'aquest nom es practiquen i despleguen en els espais més elementals de la vida quotidiana. L'independentisme català n'havia forjat de molt sòlides. Des del respecte i la cordialitat entre posicions divergents. Que ara, d'ençà del 2017, aquelles formes siguin massa sovint vulnerades en nom d'alguna ortodòxia és una manera paradoxal de contribuir que l'escalada repressiva que patim assoleixi els seus objectius.