Amb la desaparició de Xabier Arzalluz, mort avui a Bilbao, es tanca tot una era de la història d'Euskadi i del Partit Nacionalista Basc (PNB). Poques figures atresoren tant com en ell les principals característiques del que ha estat i continua sent una força política determinant en el seu país i en la política espanyola.

El PNB ha tingut al llarg de la història grans líders, amb trets carismàtics. Ho va ser Sabino Arana, un dels seus fundadors. també qui va ser lehendakari durant la República i l'exili, José Antonio Aguirre, i Juan Ajuriaguerra, que va encapçalar l'organització a les acaballes de la dictadura i en l'inici de la Transició. Arzalluz (Azcoitia, 1932-Bilbao, 2019) n'ha estat un altre i la seva presència s'ha projectat sobre Euskadi durant dècades. Fill d'una família tradicionalista molt religiosa, Arzalluz va ser ordenat com a membre de la Companyia de Jesús el 1967.

Diuen que va ser en els rengles dels jesuïtes on va aprendre algunes de les característiques que el van forjar, com la seguretat en ell mateix, la sobrietat del seu caràcter i una dialèctica difícil de derrotar. Els seus estudis de teologia a Alemanya van ser determinants en la seva formació i segurament el van adherir encara amb més convicció als ideals democristians, que formen part del corpus ideològic del PNB. La política el va poder i va ingressar en el partit, on aviat destacaria com una promesa brillant.

Entre 1980 i el 2004 va ser el líder gairebé indiscutible, amb algun breu parèntesi. Bé, indiscutible del tot no. Arzalluz va haver d'afrontar una greu crisi interna que va demostrar un dels trets propis del PNB: el domini que exerceix la cúpula del partit sobre el Govern al qual dona suport. Quan Carlos Garaikoetxea, lehendakari penebista, va gosar qüestionar el pdoer de les diputacions forals, base de l'estructura administrativa d'Euskadi, va topar amb Arzalluz, que ja era president de la formació. Allò va acabar amb l'escissió d'Eusko Alkartasuna.      

Arzalluz va acabar encarnant l'ànima més dura del partit, però sempre va ser un pragmàtic. El seu discurs era sovint radical, més per la manera d'expressar-lo que pel fons del seu ideari. Com és ja intrínsec al PNB, va defensar pactar amb Madrid amb el PSOE i el PP, i va apostar per una negociació política amb l'esquerra abertzale i amb ETA. Va saber conviure dins del seu partit amb perfils allunyats d'ell, com Juan María Atutxa o José Antonio Ardanza, més suaus.

La seva ombra es va projectar sobre el PNB tot i abandonar el primer pla, el 2004. Però ja no va poder imposar el seu successor. Ell preferia Joseba Egibar. La majoria de l'organització va elegir el tecnòcrata Josu Jon Imaz. Després van venir altres dirigents, com l'actual lehendakari, Íñigo Urkullu. Estils diferents, menys èpics. Però la petjada de l'antic jesuïta continuarà present en un partit que és una de les millors escoles de quadres polítics a l'estat espanyol.