La fallida del PSC no és de partit, és sistèmica. El PSC era la clau de volta de l'arc polític de la transició, una peça insubstituïble que ha permès durant trenta anys llargs que el règim aguantés, d'una banda, el café para todos i, de l'altra, l'alternança política entre l'esquerra i la dreta espanyoles. Les victòries i les derrotes socialistes a Espanya han tingut sempre el correlat paral·lel a Catalunya, aportant un factor de legitimació que conferia homogeneïtat al mapa polític de l'estat.

Felipe González guanyava i perdia a Espanya i guanyava i perdia a Catalunya. I així va anar continuant amb Aznar i Zapatero, alternant flux i reflux del PSOE. Les del PSOE eren victòries també catalanes, amb ministres destacats del PSC. I les derrotes, el mateix. I així, almenys des del punt de vista electoral, la societat catalana tenia un comportament acceptablement espanyol. CiU servia de complement ocasional, però era el PSC qui formava part de l'essència del sistema.

Però a partir d'ara el PSC ja no podrà fer aquesta funció. El PSOE ha sacrificat els socialistes catalans per mantenir el vell discurs de la transició i el sobrefinançament andalús, mentre que el PSC es veurà reduït a lluitar per una franja de l'unionisme català. I, sense els diputats del PSC, l'alternança quedarà bloquejada per a sempre més per l'hegemonia del nacionalisme de PP i UPyD.

La implosió del socialisme català marcarà el final del règim derivat de la transició de finals dels anys setanta. El PSC no té recanvi.