Cal reconèixer que aquesta treva agònica d'ETA és un mèrit estratègic de José María Aznar. Va ser ell qui va rebre un Estat desprestigiat, amb les clavegueres a l'aire, i va acabar acorralant no només ETA, sinó el nacionalisme basc en el seu conjunt. Els governs del PP no van matar ningú i, potser per això, van tenir la capacitat política de desmuntar-ho tot, des de mitjans de comunicació (Egin, Egin Irratia, Ardi Beltza, Egunkaria...) fins al mateix govern del PNB, passant per tota mena d'entitats i associacions més o menys sospitoses de sedició. Aznar, a més, va fer una ofensiva propagandística internacional molt efectiva i va utilitzar a fons les víctimes del terrorisme d'ETA.

El resultat és que, a hores d'ara, l'Estat està en condicions de negociar la rendició d'ETA -exclusivament- a canvi del retorn de l'esquerra abertzale a les urnes i, com a màxim, l'abandonament de la dispersió com a política penitenciària. Dues mesures que, a més, són reversibles. Cap concessió política.

Naturalment, com diu Julen Madariaga en una entrevista a Nació Digital, ETA no ho acceptarà. Però això no preocupa a un Estat que se sap fort i al qual no desgasten uns quants atemptats l'any. Al final -qui ho havia de dir!- Aznar ha guanyat.