Zygmunt Bauman, els sociòleg polonès de referència explica que la modernitat és líquida, que els subjectes socials busquem la identitat,som una crosta volcànica amb tendències a esparracar-se.  Però hi ha subjectes socials disposats a plantar cara a aquesta teoria. Aquest és el cas de les caixes de Sabadell, Terrassa, Girona i Manlleu.

Així ho van defensar en la posada de llarg amb un primer acte conjunt de la fusió pionera a Catalunya de caixes d'estalvi. Les quatre caixes van voler deixar clar aquest dimecres al vespre que creixen en grandària i en eficiència , però no en caràcter ni traint el vell principi de la seva creació: qui perd els orígens perd identitat. 

 L'auditori de Caixa Sabadell es va omplir per escoltar quatre primeres espases de la intel·lectualitat financera i social de casa nostra. Un debat sobre la primera fusió de Catalunya en l'actual context econòmic amb les veus d'Emilio Ontiveros, catedràtic d’Economia de l’Empresa a la Universitat Autònoma de Madrid i fundador i president de “Analistas Financieros Internacionales (AFI)”, Guillem López – Casasnovas , catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra i Conseller del Banc d’Espanya, Josep Ramoneda  periodista, filòsof i escriptor i director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona,  Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia  de la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb la moderació d'un home de fe pública, Joan Josep López Burniol  notari de Barcelona i degà del Col·legi Notarial de Catalunya.

Després d'una breu intervenció, i prudent, sobre la importància de la fusió per part de Salvador Soley, president de Caixa Sabadell, López Burniol, amb aquella tendència a posar els punts sobre les is de la que només poden presumir els notaris, va obrir el foc dels parlaments establint una regla del joc, una regla d'or del procés: “la tasca que s'està portant a  terme és prevenir i evitar que el sector de les caixes no es bancaritzi”.

López Burniol va repartir la paraula començant amb una clara referència a les bondats del mercat controlat, “ aquesta no és una crisi de mercats sinó de mercaders”, va sentenciar.

Emilio Ontiveros, “ a més salut de la banca,més aviat s'atura la sagnia de l'atur”

El sempre plàstic catedràtic d'Economia de l'empresa, va exposar els motius pels quals cal defensar les caixes d'estalvi com a geni i figura del sistema financer català. Tant fou així que Ontiveros no va tenir cap problema en afirmar que fins i tot “Catalunya amb les caixes és diferent”.

Ontiveros va encetar la intervenció amb el mètode socràtic. “Què han fet les caixes els darrers 25 anys? D'entrada competència eficient, plantant cara i contestant als bancs” va sentenciar el catedràtic. Ontiveros  va assegurar que  “els darrers 60 anys han patit més de 50 crisis bancàries, i les caixes previsores han aguantat l'envestida”. A més, Ontiveros va anotar la inclusió de les caixes en una densa xarxa que “ha permès tramar a tothom”.

En una breu repassada històrica, l'economista d'empresa va recordar que l'actual crisi va néixer en el centre del sistema financer global, a “la factoria del coneixement bancari: EUA”.
Per Ontiveros “la guspira que engega el foc, és una mala gestió bancs, del risc de crèdit, del crèdit associat a les subprime i d'una pèssima traçabilitat del risc del crèdit”. A més va reconèixer la sorpresa de la nacionalització de la banca als Estats Units, com la del Citygroup en un 42% i la General Motors nacionalitzada, però alhora va afirmar que els “Estats Units són exemplars en reconèixer els errors”. “L'aristocràcia bancària ens ha afectat la vida” va reblar Ontiveros.

El catedràtic d'economia d'empresa va recordar que és una crisi de cigarretes “és una crisi genuïnament americana”, però que l'economia espanyola compartia símptomes semblants al malalt americà, una mena de bombolla immobiliària finançada pel deute, molt deute, que treia els recursos a través del interbancari, i que després es repartia en el 45 mil punts de venda bancari (oficines que tenen els bancs a l'estat espanyol). “Aquest ha estat la història” va diagnosticar Ontiveros.
Alhora, el professor d'economia, va diferenciar el sistema bancari espanyol i americà,. En primer terme, el sistema espanyol,  no necessita diners del contribuent  directament, - els fons del Frob són diners de les mateixes entitats – i en segon, terme els “prejudicis” si ha d'utilitzar diners públics, “als EUA no es discuteix si els diners públics han de servir per tractar els pacients”, va alertar Ontiveros.

Però a l'Estat espanyol, el vincle entre l'atur i el deteriorament bancari és molt estret, Espanya és l'economia més bancaritzada de l'OCDE, és a dir, no hi ha passiu empresarial que no estigui vinculat al banc - al sistema bancari- a diferència dels EUA que el 60% es va a buscar els diners directament als mercats de  capitals.
Per tant, a Espanya més atur, per tant menys disposició menys capacitat de tornar diners. Per tant, “salut de la banca, aturar la sagnia de l'atur” és la recepta d'Antonio Ontiveros.

Perill de privatització

Ontiveros va alertar de les “ganes que tenen ganes bancs i economistes”, que no poden entendre el concepte de control i polítiques socials propis de les caixes. Cal recordar que  és el 54% de la quota de mercat de 45 caixes d'estalvi, 82 cooperatives i 114 bancs.  “És un buen bocado” va afirmar Ontiveros.

Josep Ramoneda, “les caixes tenen gràcia i provoca certa incomoditat”

Pel periodista, “les caixes són peculiars tenen gràcia i certa incomoditat, nosaltres tenim les caixes, que és una manera de ser diferents, són el poder financer del país”. Grandària, volum, eficiència i capacitat de finançament van ser les característiques de la fusió pel filòsof. 

Ramoneda va defensar la conducta d'institució social, de paper de referència i excel·lència de les caixes. “Són un vestigi d'una altra cultura econòmica,  una forma de vida que l'actual capitalisme va camí de destruir” va alertar Ramoneda.

Pel periodista “el capital risc ho mana tot, màxims resultats en menor temps possible”. “Heu de tenir present en les vostres oracions que sou referència en un terreny, i això no ho podeu perdre” va demanar Ramoneda, recordant que “els ciutadans volen institucions que els facin confiança”.

Bauman no va a la Caixa

Per l'escriptor les caixes pateixen de dues  febleses: no tenir accionistes – tot surt dels beneficis- i la composició dels seus òrgans de govern – a Catalunya s'han guardat millor les distàncies- . A més tenen dos enemics poderosos: els bancs i la unió europea, que tendeix a una certa lògica d'homogenització. “Contra aquest enemics cal  arrelar-se, ser forts” va clamar Ramoneda.

Guillem López- Casasnovas, “no calia dedicar-se a al promoció”


El conseller del banc d'Espanya sap molt bé que val més pel que calla que no pel que diu. Tot i el compromís de confidencialitat va reconèixer que la feina s'ha fet i s'ha fet bé. “És veritat les caixes són una raresa, el que fan les caixes és socialitzar els estalvis i les finances i que sense trencar la dinàmica productiva, canalitzen els estalvis dels impositors en un ens confiant cap a les empreses que necessiten diners” va definir López-Casasnovas.
 
Ara bé, va avisar el professor d'economia, “una cosa és canalitzar l'estalvi i una altra cosa és dedicar-se a al promoció immobiliària”.

Malgrat aquests abusos López-Casasnovas va donar “gràcies a déu a la solvència del sistema bancari, perquè estàvem pitjor econòmicament, i els esforços s'han centrat en preservar que la situació bancària no es contagiés del sistema econòmic”.

“La situació és molt complicada, que el dia que la caixa gran compri un banc de veritat s'hauran acabat les bromes” va alertar el conseller del banc d'Espanya. Per tant s'ha de maniobrar amb cura, i “no treure els peus dels llençols, les ganes dels bancs de guanyar mercat i el centralisme de l'estat estan a l'aguait per quedar-se un mercat com els de les caixes”. 

No tot són flors i violes

“Concentració i fusió per guanyar economia d'escala, però també tindran costos – un 30% de les oficines i un 13% de les plantilles- amb la necessitat de reformar el mercat del treball i guanyar credibilitat de les finances públiques” va alertar López-Casasnovas.  “A més, el perill que Brussel·les digui que no al Frob, el Banc d'Espanya té un pla B”, va tranquil·litzar el conseller bancari.

Salvador Cardús, “el model de Caixa Catalana en una xarxa de ciutats”

Pel sociòleg, hi ha un  model de caixa catalana, amb una llei específica que les ha fet resistents “a l'intervencionisme polítics i racionalment econòmiques”. En qualsevol cas, per Cardús, “hi hagut  una caixifació del govern més que no una intervenció del govern a les caixes”.

“Les caixes han mantingut un país com a xarxa de ciutats, cal veure les ciutats catalanes que no han tingut caixa que no han avançat igual, la fusió fusiona el país, fusiona la xarxa de ciutats que és Catalunya” va reblar Cardús.

Acte de compromís, de qualitat i amb un objectiu clar: el principi de supervivència que les caixes volen viure cent anys més. Bauman no va a la caixa.