Una de les mancances de legitimitat democràtica del règim espanyol derivat de la transició és que encara quedin unes dues-centes mil persones soterrades als revolts dels camins, sense que els seus familiars tinguin manera de localitzar i sepultar honorablement les seves despulles. Tampoc no s'ha volgut reconèixer les víctimes de la repressió franquista i, de fet, a hores d'ara hi ha famosos torturadors que viuen còmodament gràcies a generoses pensions de l'estat i, sobretot, a una confortable amnèsia política. Espanya és l'únic país occidental que es nega a jutjar els delictes contra la Humanitat dels seus ciutadans i, a més, protegeix els delinqüents de la justícia internacional.

Aquest mateix estat, per contra, té una alta exigència ètica pel que fa als crims comesos pel terrorisme basc. Tanta, que des de l'època de José María Aznar s'ha donat un paper d'avantguarda a les associacions de víctimes, que han marcat les grans línies de la resposta política i institucional en aquest àmbit. De fet, aquesta mateixa adscripció partidista ha estat una font permanent de disputes entre les diverses associacions, que han arribat a la bronca pública amb una notable facilitat.

Ara la víctima més promoguda pel PP, Mari Mar Blanco, ve a Barcelona, dins la convenció del partit, a parlar de "Memòria i Llibertat". Benvinguda sigui. I benvinguda sigui, el dia que arribi, la memòria de tots els assassinats i torturats així com, també, la llibertat de tots els pobles del món.