19
de novembre
de
2023, 09:40
Actualitzat:
20
de novembre,
7:26h
Pedro Sánchez ja té la tercera investidura al sarró. Divendres va prometre el càrrec de president davant Felip VI a la Zarzuela i es preveu que dilluns anunciï la composició del seu executiu, que ha treballat de forma discreta i que hauria volgut tenir a punt aquest cap de setmana. Aquest diumenge se succeiran els contactes i les reunions. El planteja amb vocació d'estabilitat, a quatre anys i amb un "perfil polític més alt" per gestionar la relació amb els socis i una batalla sense treva amb la dreta. Els ministres prendran possessió dimarts i el nou gabinet s'hauria de reunir el mateix dia o dimecres. El líder del PSOE vol reduir ministeris (actualment són 22, un govern molt gran) tot i que diverses fonts consultades per Nació afirmen que els compromisos poden dur-lo a no fer-ho encara que es reordenin competències, creïn nous departaments (és el cas de Joventut i Infància) o se’n suprimeixin altres (com ara Consum).
Sánchez ha de combinar tres condicionants: els de gènere -el Consell de Ministres no pot tenir més homes que dones-, el territorial i els equilibris amb els socis. A hores d'ara es dona per segur que seguiran, a les seves carteres o en alguna altra, Félix Bolaños, María Jesús Montero i Teresa Ribera, i que entrarà Ernest Urtasun. Per contra, es quedaran sense cadira al govern de coalició Joan Subirats, Irene Montero, Alberto Garzón, Ione Belarra i Pilar Llop. Algunes fonts situen Fernando Grande-Marlaska, ministre de l'Interior i protagonista de diverses polèmiques, a la corda fluixa. Cessar-lo a ell o a Llop, ara a Justícia, després de pactar l'amnistia tindria lectures polítiques poc amables per a Sánchez. No està garantida la continuïtat de Margarita Robles a Defensa, esquitxada per l'escàndol Catalangate.
L'altra vicepresidenta, la segona, és la líder de Sumar, Yolanda Díaz, que la compatibilitza amb el ministeri de Treball i Economia Social. A Madrid han circulat rumors que podria canviar de departament (ha aparegut l'opció d'Indústria) o ser vicepresidenta política, sense cartera. Això darrer no té sentit si no acumula totes o algunes de les competències de Presidència en coordinació del govern o comunicació. Ella vol seguir a Treball, departament que li ha donat reconeixement i relat. La confiança amb Sánchez podria fer que es convertís en vicepresidenta primera o sumés noves competències, com ara les de Seguretat Social (ara en mans de José Luis Escrivá), com a premi.
I si Bolaños es mogués, què passaria a Presidència? Dos noms s'han posat damunt la taula. Es tracta de dos clàssics del PSOE i el seu aparell i que, respectivament, van ser col·laboradors estrets de José Blanco i d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Són Óscar López i Antonio Hernando. López, que havia estat cap de files del PSOE al Senat i president de Paradores, és ara el cap de gabinet de la Presidència, càrrec que compatibilitza des del 23-J amb l'escó per Madrid. Hernando, que després de col·laborar amb Rubalcaba va treballar com a consultor professional per a Blanco, era l'adjunt de López a la Moncloa, però ho va deixar per fer de diputat per Almeria. Són dos polítics amb ofici.
També a la Moncloa resideixen les competències de portaveu, funció que ara recau en la ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez. Amb la necessitat de culminar traspassos a Euskadi, fer-ne de nous a Catalunya i negociar un finançament (aquí tindrà un paper clau Montero, que seguirà a Hisenda i amb competències a l'hora d'elaborar els pressupostos), el ministeri de Política Territorial guanyarà pes polític. El càrrec de portaveu, apunten algunes fonts, podria fins i tot recaure en Miquel Iceta, que perdria Cultura en favor d'Urtasun i de qui no se'n qüestiona l'habilitat política. Salvador Illa, però, pot preferir algun dirigent de més confiança seva per les quotes dels socialistes catalans.
Si Iceta no tingués encaix en un altre departament (podria ser candidat a les europees, on ja va estar a punt de presentar-se el 2014 després de quedar arraconat al partit) o guanyessin un ministeri, els socialistes catalans tenen diversos noms. La convocatòria d'una assemblea del PSC a Santa Coloma ha disparat els rumors que Sánchez triï l’alcaldessa Núria Parlón per Igualtat, però el partit ho nega. També han aparegut els noms de Montse Mínguez, Núria Marín i Eva Granados com a ministrables. La primera és diputada per Lleida -i Sánchez li ha fet alguns gestos de confiança- i les altres dues són senadores i del Baix Llobregat. Marín ha conreat bones relacions amb Junts com a presidenta de la Diputació de Barcelona.
El PSC té càrrecs importants al sottogoverno(ull a Raül Blanco, president de Renfe, Víctor Francos, president del Consell Superior d'Esports, o Francesc Vallès, secretari d'estat de Comunicació) i tradicionalment han cobejat carteres com Indústria. Illa no voldrà perdre pistonada i a Sánchez no li convé deixar-lo a l'estacada.
Els altres escollits si Sánchez no retallés ministeris serien Mónica García (de Més Madrid i cap de l'oposició a Isabel Díaz-Ayuso) a Sanitat per afermar el relat favorable als serveis públics; Sra Riego, d'IU, a Joventut i Infància; i Pablo Bustinduy, que va deixar Podem i és un dels impulsors de Sumar, a Drets Socials i Agenda 2030. Aquest ministeri, que havien ocupat Pablo Iglesias primer i Belarra després, és el que Díaz va oferir a Nacho Álvarez, militant de Podem però desmarcat de la línia oficial. El veto de la seva formació a que l'acceptés va portar l'ara secretari d'Estat a deixar tots els seus càrrecs de partit i anunciar que no seguiria.
Sumar tindria departaments amb visibilitat, però perdria Igualtat (fins ara l'ocupava Irene Montero, per qui el seu partit reclama un càrrec internacional), un dels més icònics. Tampoc se li confiarien les carteres més inversores o les considerades "d'Estat", com ara Exteriors, Defensa o Justícia.
Sánchez ha de combinar tres condicionants: els de gènere -el Consell de Ministres no pot tenir més homes que dones-, el territorial i els equilibris amb els socis. A hores d'ara es dona per segur que seguiran, a les seves carteres o en alguna altra, Félix Bolaños, María Jesús Montero i Teresa Ribera, i que entrarà Ernest Urtasun. Per contra, es quedaran sense cadira al govern de coalició Joan Subirats, Irene Montero, Alberto Garzón, Ione Belarra i Pilar Llop. Algunes fonts situen Fernando Grande-Marlaska, ministre de l'Interior i protagonista de diverses polèmiques, a la corda fluixa. Cessar-lo a ell o a Llop, ara a Justícia, després de pactar l'amnistia tindria lectures polítiques poc amables per a Sánchez. No està garantida la continuïtat de Margarita Robles a Defensa, esquitxada per l'escàndol Catalangate.
El ball de les vicepresidentes
L'executiu espanyol té ara tres vicepresidències. L'única que té garantit el seu lloc tal qual és Teresa Ribera, que seguirà com a vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica. La primera vicepresidència, la de més rang, l'ostenta Nadia Calviño, que també és ministra d'Economia i a la que s'ha situat sempre a l'ala dretana de l'executiu. Espanya va presentar-la fa uns mesos per presidir el Banc Europeu d'Inversions. És la candidata més ben situada -i Alemanya li dona suport, fet de nou explícit aquest cap de setmana per part del canceller Olaf Scholz- i això podria fer que només estigués unes setmanes a l'executiu. Sánchez, però, és partidari de mantenir Calviño per si no se'n surt, com li va passar quan fa tres anys va intentar presidir l'Eurogrup.L'altra vicepresidenta, la segona, és la líder de Sumar, Yolanda Díaz, que la compatibilitza amb el ministeri de Treball i Economia Social. A Madrid han circulat rumors que podria canviar de departament (ha aparegut l'opció d'Indústria) o ser vicepresidenta política, sense cartera. Això darrer no té sentit si no acumula totes o algunes de les competències de Presidència en coordinació del govern o comunicació. Ella vol seguir a Treball, departament que li ha donat reconeixement i relat. La confiança amb Sánchez podria fer que es convertís en vicepresidenta primera o sumés noves competències, com ara les de Seguretat Social (ara en mans de José Luis Escrivá), com a premi.
Els homes (i la dona) de la Moncloa
La sortida d'Iván Redondo com a superassessor de Sánchez i la caiguda de Carmen Calvo va catapultar a Bolaños, que fins al 2021 havia estat secretari general de la Presidència. Ell ha estat un dels negociadors amb els partits independentistes i l'home de la màxima confiança de Sánchez. Però el cap de l'executiu és dels que es cansa de pressa de les mans dretes -José Luis Ábalos en va ser també víctima-, i per això el ministre no les té totes. Bolaños seguirà al govern i fins ara estava molt clar que romandria a Presidència. En les darreres hores, però, s'han certificat les nul·les possibilitats de Llop, a qui es fa també culpable del fracàs de la llei del només sí és sí, de seguir i ell podria substituir-la a Justícia. Pot tenir sentit en una legislatura amb els jutges encara més de punta i que demanarà reformes del sistema judicial i la seva governança, d'entrada forçant la renovació del CGPJ. Caldrà arromangar-se i fer molta política i aquest ministeri serà clau havent d'implementar una amnistia.I si Bolaños es mogués, què passaria a Presidència? Dos noms s'han posat damunt la taula. Es tracta de dos clàssics del PSOE i el seu aparell i que, respectivament, van ser col·laboradors estrets de José Blanco i d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Són Óscar López i Antonio Hernando. López, que havia estat cap de files del PSOE al Senat i president de Paradores, és ara el cap de gabinet de la Presidència, càrrec que compatibilitza des del 23-J amb l'escó per Madrid. Hernando, que després de col·laborar amb Rubalcaba va treballar com a consultor professional per a Blanco, era l'adjunt de López a la Moncloa, però ho va deixar per fer de diputat per Almeria. Són dos polítics amb ofici.
També a la Moncloa resideixen les competències de portaveu, funció que ara recau en la ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez. Amb la necessitat de culminar traspassos a Euskadi, fer-ne de nous a Catalunya i negociar un finançament (aquí tindrà un paper clau Montero, que seguirà a Hisenda i amb competències a l'hora d'elaborar els pressupostos), el ministeri de Política Territorial guanyarà pes polític. El càrrec de portaveu, apunten algunes fonts, podria fins i tot recaure en Miquel Iceta, que perdria Cultura en favor d'Urtasun i de qui no se'n qüestiona l'habilitat política. Salvador Illa, però, pot preferir algun dirigent de més confiança seva per les quotes dels socialistes catalans.
El PSC no pot recular
El PSC es va enfilar de 12 a 19 diputats el 23-J. Sense ells, Sánchez no seguiria a la Moncloa i aquesta serà una legislatura on la carpeta i els actors catalans ho coindicionaran tot. El PSC tenia fins ara la presidència del Congrés (Meritxell Batet no va repetir i ha deixat la política) i dos ministeris. Raquel Sánchez hauria de seguir a Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, més encara havent d'encarar un traspàs tan complex tècnicament i políticament com el de Rodalies que han pactat el PSOE i ERC.Si Iceta no tingués encaix en un altre departament (podria ser candidat a les europees, on ja va estar a punt de presentar-se el 2014 després de quedar arraconat al partit) o guanyessin un ministeri, els socialistes catalans tenen diversos noms. La convocatòria d'una assemblea del PSC a Santa Coloma ha disparat els rumors que Sánchez triï l’alcaldessa Núria Parlón per Igualtat, però el partit ho nega. També han aparegut els noms de Montse Mínguez, Núria Marín i Eva Granados com a ministrables. La primera és diputada per Lleida -i Sánchez li ha fet alguns gestos de confiança- i les altres dues són senadores i del Baix Llobregat. Marín ha conreat bones relacions amb Junts com a presidenta de la Diputació de Barcelona.
El PSC té càrrecs importants al sottogoverno(ull a Raül Blanco, president de Renfe, Víctor Francos, president del Consell Superior d'Esports, o Francesc Vallès, secretari d'estat de Comunicació) i tradicionalment han cobejat carteres com Indústria. Illa no voldrà perdre pistonada i a Sánchez no li convé deixar-lo a l'estacada.
La quota de Sumar sense Podem
Sumar va recular el 23-J i els cinc diputats de Podem que s'integren al seu grup se n'escindiran si es confirma el càstig a la formació morada i es queda fora de l'executiu, on sí que hi seran els comuns, Més País i IU, partits també integrats a la coalició que lidera la vicepresidenta. Díaz i els seus afins han estat lleials a Sánchez i aquests donen per fet que els oferirà altre cop cinc ministeris. Segons que va avançar El Periódico només seguirà Díaz. La novetat més rellevant serà el diplomàtic i eurodiputat Urtasun, darrer portaveu d'ICV i cap de campanya de Sumar, com a ministre de Cultura. És un ministeri amb poques competències (són autonòmiques), però que ara li hauria de donar una projecció política que no han tingut ni Joan Subirats ni Manuel Castells a Universitats.Els altres escollits si Sánchez no retallés ministeris serien Mónica García (de Més Madrid i cap de l'oposició a Isabel Díaz-Ayuso) a Sanitat per afermar el relat favorable als serveis públics; Sra Riego, d'IU, a Joventut i Infància; i Pablo Bustinduy, que va deixar Podem i és un dels impulsors de Sumar, a Drets Socials i Agenda 2030. Aquest ministeri, que havien ocupat Pablo Iglesias primer i Belarra després, és el que Díaz va oferir a Nacho Álvarez, militant de Podem però desmarcat de la línia oficial. El veto de la seva formació a que l'acceptés va portar l'ara secretari d'Estat a deixar tots els seus càrrecs de partit i anunciar que no seguiria.
Sumar tindria departaments amb visibilitat, però perdria Igualtat (fins ara l'ocupava Irene Montero, per qui el seu partit reclama un càrrec internacional), un dels més icònics. Tampoc se li confiarien les carteres més inversores o les considerades "d'Estat", com ara Exteriors, Defensa o Justícia.