Diumenge, Solidaritat per la Independència, que vertebra l'heterogènea, sobtada i entretinguda coalició electoral Solidaritat Catalana per la Independència-, celebra el seu congrés. La cosa dels noms rau a l'ADN català. Només cal veure els noms dels primers reis, si un es deia Ramon Berenguer, el successor es feia dir Berenguer Ramon. Primera marca de la casa.

Els dies previs al conclave ha tingut més gust a epíleg que pròleg. Atacs de feridura, trombosi d'estratègia i caparrades que difícilment porten enlloc han distret el personal viciat a les xarxes socials en les hores avorrides de feina. Però tampoc no cal treure les coses de mare: o és que vostès havien conegut algun partit independentista que no recordés la cabina dels germans Marx? S'ha registrat mai un partit sobiranista de debò que no tingués una passió sòrdida i apassionada pels rings? Segona marca de la casa.

Potser el resultat del congrés portarà alguna sorpresa. Si és així, bé, i si no és així, també. De més verdes en maduren i, de fet, no se sap de qui són els matxos fins que el traginer no és mort. Però l'oli roent dels darrers dies, diumenge previsiblement s'haurà convertit en una bassa d'oli. L'oasi català en versió gore. Tercera marca de la casa.

Ara bé, l'experiència viscuda ensenya que la tendència d'alguns líders a convertir iniciatives més o menys honestes, més o menys agosarades, en ceptres de poder matussers i en una escenificació coral i cridanera del Corral de la Patxeca, ja cansa. I esgota per una norma bàsica de la biologia que expressava molt bé Ho Txi Min a les seves tropes, desmanegades però disciplinades i acostumades a creure i a fer bondat.

Ho Txi Min, home poc avesat al romanticisme, animava la soldada tot recordant-los que posats a ser un ocell, fossin qualsevol au llevat de l'ocell Dodo. L'ocell que els primers colons arribats al finals del XVII a Illa Maurici van extingir perquè no podia volar. Dodo vivia en una illa sense depredadors naturals i amb tot el menjar que volia. La seva naturalesa va decidir que amb unes aletes curtes, que no li permetien aixecar un pam de terra, i amb unes potes robustes podia perllongar eternament les seves plomes. Però ve t'ho aquí, que els colons i els seus mamífers no van deixar-ne cap de viu. Pobre Dodo, ell que era tan solidari... Quarta marca de la casa?

P.S. Si Andropov aixequés el cap, n'estaria molt content. 



L'ocell Dodo va ser vist per primer cop a finals del segle XVI, vuitanta anys després no en quedava cap.