És curiosa la utilització, en el llenguatge polític, que s'ha fet d'una infusió com el cafè. "Café para todos o para ninguno", va deixar dit el Ché Guevara, en una cita cèlebre que resumia l'igualitarisme universalista de la revolució cubana. Anys després, un sevillà de la UCD va escurçar la frase, quedant-se només amb la primera part. Ja que no es podia negar el cafè a alguns, es tractava d'esborrar la diferència per dalt. La cosa, escapçada, va quedar en el "café para todos" de Manuel Clavero Arévalo, ministre per a les Regions de la UCD.

I l'invent ha funcionat durant trenta anys. Sobretot, precisament, a l'Andalusia natal de Clavero. El sistema, per la seva pròpia essència, ha acabat generant dues grans excepcions financeres, la basco-navarresa, amb el concert, i l'andaluso-extremenya, amb subsidis específics i un concepte, el deute històric, que l'Estat ha pagat ja en dues ocasions.

Catalunya ha quedat entrampada, des d'aleshores, en una teranyina espessa de disset comunitats i dues ciutats autònomes que s'asseuen al voltant de la taula semicircular del Consell de Política Fiscal i Financera, al ministeri d'Economia de Madrid. Per ordre alfabètic, el conseller català s'asseu al costat del de Ceuta, mentre veu com Euskadi i Navarra, per cortesia, hi envien dos funcionaris. Allà no s'hi discuteix res que els hagi de preocupar.