Josep Maria Espinàs, l'home que camina i escriu, afirma que la prova que els temps han canviat és l'interminable manera de demanar un cafè. Abans, assegura l'escriptor, les opcions eren tristes i pobres: cafè, tallat, cafè amb llet i cigaló. Vagin a una cafeteria a primera hora del matí i escoltin què demana una taula de mares patidores catalanes que celebren el confinament diari del seu fill al sistema educatiu català. Si hi ha deu dones, deu maneres de demanar un cafè, amb unes combinacions altament curioses que m'estalvio d'enumerar. I a més, l'allarguen hores. És sorprenent la vital necessitat de comunicar les mares patidores catalanes. Però d'antropologia matriarcal ja en parlarem un altre dia.

La realitat és que en aquestes eleccions l'independentisme serà com una taula matinal de mares disposades a desafiar la memòria del cambrer. Independentistes d'esquerres, d'esquerres gradualistes, de dretes viscerals, de dretes resignats, de dretes esperançats, transversals per matar-se d'aquí dos dies i independentistes que encara no saben que ho són. En aquest últim cas mirin la reforma fiscal que proposa el PP i facin números: més que un concert, és una independència fiscal.

El CIS, però, té ànima de mascle dominant d'aquells d'abans: o cafè o tallat i, diumenge, un cigaló. De la seva carta d'opcions han desaparegut les combinacions més inversemblants de cafeïna. El dia 28 de novembre veurem si l'independentisme ha abduït ànima femenina i la varietat del cafè independentista s'amplia. Potser l'únic problema serà que prendrem cafè abans del dinar i sense haver pres el cafè del matí.  El misteri no el sap ni el mateix Juan Valdez.