En l'argot polític la “postpolítica” és una política que al·lega que ha deixat enrere les antigues lluites ideològiques i, per tant, se centra en la gestió i l'administració competent. Fent un cop d'ull a les propostes electorals dels diferents partits que concorren a les eleccions, tots, llevat dels encara extraparlamentaris s'han apuntat a aquesta aventura.

Però s'hi han apuntat a mitges. També venen pseudoideologia. Uns, els d'ERC, socialdemocràcia independentista; altres, com el PSC i la seva “garantia de progrés, centre esquerra endolcit; CiU un canvi no se sap si per tornar o per arribar; la dreta espanyola “Soluciones” (PP); ICV, una mena d'esquerra que assoleix estar per sobre del bé i del mal; i els unionistes de Ciutadans, rebels, federalisme simètric i homogeni d'esquerra jacobina. Uns tints ideològics que intenten tacar de logos un tauler electoral gairebé dat i beneït.

Tots intenten, o fan veure que intenten, un principi mobilitzador. Però una política que renuncia a l'essència constitutiva d'allò polític pot produir l'efecte contrari i donar pas a aquells, que vista l'oferta, gosen parlar d'aventures d'alt contingut polític. Potser aquests últims tampoc tenen present que els ciutadans, també són ciutadans postpolítics.