Joan Herrera és el candidat que ha recorregut més quilòmetres Foto: ACN Una altra cara de la cursa electoral són els autobusos per transportar la premsa. N'hi ha de més còmodes –destaca en aquest sentit el d'ERC- i altres partits com Solidaritat que ho deixen per temps millors. Mentre alguns com els de Reagrupament o els dels republicans deixen les finestres lliures per observar els paisatges catalans altres com el de CiU i el PSC no desaprofiten ni un centímetre quadrat per fer propaganda electoral.
El candidat que ha fet més “territori” –si el territori es compta amb número de quilòmetres- és Joan Herrera (ICV) amb 2.800. El segueixen de prop Joan Puigcercós (2.526) i Artur Mas (2.148). Per sota de la barrera dels 2.000 hi ha José Montilla i Alícia Sánchez Camacho mentre que Ciutadans s'ha quedat amb 1.388.
Els periodistes que han cobert la campanya per Nació Digital –Sandra Arenas, Joan Puighermanal, Quico Sallés i Xavi Tedó- mostren en aquest reportatge les interioritats dels autobusos de CiU, el PSC, ERC, Reagrupament o el transport alternatiu per seguir Solidaritat.
Tisorada a l'autobús convergent
L'austeritat és un dels preceptes que més exhibeix el candidat de CiU i la tisora ha començat des del minut zero, i si no que ho demanin als periodistes que segueixen el candidat arreu del territori. Aquest fet s'exemplifica amb l'autobús que mou la premsa des de Tortosa fins a la Seu d'Urgell. Més petit i incòmode que en altres ocasions, fins al punt que fer anar l'ordinador (evidentment recolzat als genolls, perquè de taules, ni n'hi ha, ni se n'espera) ha esdevingut al llarg de la cursa electoral una tasca apta només per a contorsionistes.
Això sí: l'autocar és fantàstic per als amants de la foscor i la nit, ja que la gran cara de Mas que decora les parets del vehicle a mode de propaganda impedeix que hi entri ni una sola escletxa de llum. L'única manera d'ubicar-se en el territori que ha recorregut Mas és guaitar pel frontal, fet que permet als xofers (n'hi ha un parell que es combinen els trajectes) perdre's sense ser descoberts –tot i que no ha passat mai- o topar amb una moto sense testimonis.
Incomoditats a banda, un altre dels eixos de la campanya de Mas pivota a l'entorn del dret a decidir. Aplicat a l'autobús, els periodistes han triat la música a petició de la federació. En viatges llargs -el candidat nacionalista ha dividit les jornades en tres actes, als matins i migdies a Barcelona i als vespres sempre en ruta-, el temps ha passat més ràpid gràcies als DVD... d'un company de l'ACN.
Els mateixos dirigents convergents admeten que la gestió del transport és millorable. David Madí, alt com un Sant Pau, ha pogut comprovar les reduïdes dimensions dels seients en un trajecte a Manresa. El mateix Artur Mas, que va fer la ruta Barcelona-l'Hospitalet dijous amb els periodistes, va comprovar les estretors després de ser rebut amb pells de plàtan distribuïdes al terra de l'autobús.
Mas fent un recorregut amb els periodistes. Foto: Adrià Costa Montilla no es camufla
L'autocar del PSC no permet circular amb discreció. Un vehicle de 38 places pintat de vermell i amb una gran imatge de José Montilla a cada costat. Això provoca que, des del seu interior, els periodistes quedin una mica impactats pels dos grans ulls i les corresponents ulleres de la imatge del candidat que semblen controlar-ho tot.
Tot i viatjar poc –les capitals de circumscripció i capitals com Tortosa, Manresa, Vilafranca del Penedès i Granollers- l'autobús va dir prou el darrer dijous de campanya per un problema al canvi. El va substituir momentàniament el bus de les Joventuts Socialistes –conegut popularment com el “Montibus”- tot i que divendres es va recuperar l'original.
Normalment l'autocar circula amb mitja entrada. L'excepció han estat els mítings amb Zapatero amb ple de periodistes. La intendència ha estat constituïda habitualment per croissanets i ensaïmades i de tant en tant fruita (els famosos préssecs del Jaume Collboni –fent referència al pinyol independentista de CiU- van ser flor d'un dia).
El conductor de l'autobús socialista és en Juan Carlos i repeteix per cinquena vegada. “Sempre hem guanyat!” explica als periodistes. Fill de família cordobesa no es fa veure massa, però es amable i eficient. El seu principal incovenient és calcular el temps i el millor recorregut per cobrir el programa, especialment pels actes de petit format que acostumen a saber-se el dia anterior. Un altre problema es aparcar però per això acostumen a comptar amb l'ajut de les policies locals. Més complicades, o al menys més incòmodes, han estat les condicions de treball en algun míting, on l'espai per la premsa era molt reduït.
L'autocar del PSC no passa desaparcebut. Foto: Joan Puighermanal
L'autocar d'ERC: GPS, Twitter i bon humor
D'entrada sorpèn que l'autocar de premsa d'ERC hagi estat llogat a l'empresa Autocars Pujol de Lloret de Mar. El caràcter messiànic del cognom no s'adiu gaire amb la realitat amb la qual s'han trobat la quinzena de periodistes que segueixen els independentistes parlamentaris, el bus s'ha perdut diverses i repetides vegades. Fins i tot, s'han superat les fronteres del Principat, com el dia que va caldre girar cua a Vinaròs per tornar direcció Deltebre. El GPS és de segona mà, i al xofer està foll per conduir. Dues combinacions que allarguen els trajectes fins a l'univers.
L'autocar és còmode, amb quatre taules, net i funcional. Serigrafiat amb el cartell de candidat, els spin doctors del partit han deixat les finestres lliures. Tot un detall per observar el neguitós paisatge de Catalunya. Té servei de wifi i un joc de llums que permet treballar amb certa comoditat sempre i quan al conductor no li agafin rampells de “fittipaldi”.
La vida a l'autocar és divertida, els àcars educats i la tapisseria correcte, sense escarafalls ni colors vius. Molt a l'estil dels busos de l'INSERSO i de viatges organitzats per la Costa Brava amb exferroviaris de l'Europa de l'Est. El cor de la quinzena de periodistes es troba al món virtual: el Twitter. Els comentaris, nombrosos i sucosos, es repiquen en aquesta xarxa social i s'aixeca testimoni escrit de les barbaritats més inoportunes versades en converses gairebé tavernàries. Al bus es riu, molt, de manera sonora, agraïda i divertida. I el darrer dia ja es preveia per dilluns la síndrome postcampanya. Les redaccions són dures, gràcies a Déu, la feina no. Com dirien a l'Un, dos, tres, “Campanya y se acabó”.
Joan Puigcercós a l'autobús dels periodistes. Foto: Quico Sallés L'Air Force One de Reagrupament
El boicot informatiu a Reagrupament provoca que l'autocar de campanya de la formació, que Carretero ja ha batejat com a Air Force One, vagi mig buit. Només el cronista de Nació Digital ha tastat les comoditats d'un vehicle ornamentat amb els colors corporatius del partit i, per descomptat, amb l'adhesiu del CAT a la matrícula. La resta de passatgers són una desena de membres del partit.
Que no hi hagi càmeres ni periodistes té el seus avantatges. Sobretot pel candidat, que aprofita per fer una becaina moltes tardes després de dinar. El personatge més curiós de la comitiva és, sense cap mena de dubte, el conductor de l'autobús. Nascut a Viladecans, Juan Carlos II, com es fa dir perquè “el primer ja està agafat”, mai perd el sentit de l'humor. Ni tans sols quan l'autobús passa tres vegades pel mateix lloc a la recerca de la sala on Reagrupament farà el míting. I això que de quilòmetres en fa perquè de l'àrea metropolitana se'n encarreguen els dos caps de llista per Barcelona, Rut Carandell i Carles Móra.
Joan Carretero amb el seu Air Force One. Foto: Xavi TedóLa Itaca de Solidaritat
La paraula autobús és la Itaca dels pocs mitjans que segueixen Solidaritat. Algun dia arribarà. Potser a la propera campanya. En llibertat ja o encara sota el sistema de les autonomies. Ara per ara la manca de recursos econòmics ho impedeix. Això implica desplaçar-se amb el vehicle propi, agafar un tren, viatjar amb el cotxe del candidat Uriel Betran o a vegades gaudir del Range Rover d'en Fabià, el director de l'emissora sobiranista Som Ràdio, que ja s'ha convertit en el nou mecenes del periodisme digital.
El candidat Joan Laporta acostuma a conduir el seu propi el seu cotxe -sempre i quan el seu cap de premsa no li doni feina- sent l'únic aspirant a la presidència de la Generalitat que ho fa. Amb ells dos hi acostuma anar un altre dels candidats i el seu escorta personal, un jove israelià que deu ser l'únic del gremi a qui no li han prohibit somriure.
