Les portades de 'La Vanguardia' i l''Avui' van destacar la presència de Zapatero

El 20 de desembre del 2003, avui fa deu anys, Pasqual Maragall es va convertir en el 127è president de la Generalitat de Catalunya, un cop PSC, ERC i ICV-EUiA van acordar, en el Pacte del Tinell, sumar una nova majoria parlamentària que deixava l'hegemònica Convergència i Unió a l'oposició. L'aleshores secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952), va ser un dels principals protagonistes d'aquells fets i era una de les persones que van sortir al balcó amb el president electe, Pasqual Maragall, en la celebració de la presa de possessió.

Deu anys més tard, Carod-Rovira rememora per a Nació Digital els fets que van fer possible que a Catalunya hi hagués un president d'esquerres per primera vegada des del temps de la República, i reflexiona sobre la que es va convertir en la imatge de la jornada -portada als diaris Avui i La Vanguardia-, la sortida al balcó de la Generalitat del secretari general del PSOE i futur president del govern d'Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero.

-El dia de la presa de possessió la imatge més impactant va ser veure el líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, al balcó de la Generalitat de Catalunya. Com recorda aquell moment?

-No tenia ni idea que el candidat del PSOE vindria a la presa de possessió. Suposo que el van portar els del PSC i el van fer sortir al balcó, però no li tocava fer aquell paper protagonista i va fer el ridícul, perquè no era el seu balcó ni la seva festa. Zapatero al balcó reflecteix la posició subordinada del PSC d'aquells anys malgrat Maragall tingués una tirada més catalanista.

-Així no sap qui el va fer sortir?

No, ho desconec. En aquell moment tothom anava d'un lloc a l'altre, però crec que allò no s'hauria d'haver produït mai.

-Retrocedim uns mesos. Durant la campanya electoral, ja tenia clar que es conformaria el govern tripartit?

-El que era evident és que és produiria un canvi important en la política catalana, perquè el partit hegemònic des de la recuperació de la democràcia canviava de candidat, i això oferia un ampli marge de possibilitats per aconseguir l'alternança del govern, una característica de qualsevol sistema democràtic. Durant molts anys el pujolisme havia estat, com ells mateixos pretenien, el pal de paller d'un sentiment nacional que cobria tot l'espai electoral, però amb la desaparició de Jordi Pujol com a candidat s'obrien moltes perspectives.

-Però no era el primer cop que Pasqual Maragall optava a la presidència, i ja havia perdut un cop.

-Però és que no tenia res a veure amb les eleccions anteriors, perquè el factor decisiu no era el candidat dels socialistes, sinó que hi havia un canvi de candidat en el primer partit del govern. El canvi real era aquest. Hi havia una certa fatiga de l'estratègia del pujolisme, l'anomenat peix al cove que havia pactat a Madrid amb UCD, PSOE i PP. Amb el canvi de candidat hi havia la possibilitat de posar fi a una època.

-Amb el Pacte del Tinell prenia cos un govern catalanista i d'esquerres amb l'objectiu bàsic de reformar l'Estatut. Quins altres objectius es van fixar?

-Primer de tot cal insistir en l'alternança democràtica com a mesura saludable i higiènica del sistema, però també en la possibilitat que 64 anys després hi hagués un govern d'esquerres. Els objectius centrals d'aquell govern eren tres, i el més important era fer un pas endavant en l'autogovern, cosa que no s'havia fet des de l'any 79. L'etapa convergent mai havia volgut modificar l'Estatut. En segon lloc, arribant les esquerres al poder, fer com vam fer en set anys, una inversió pública en polítiques socials i equipaments públics com mai s'ha fet a la història de Catalunya. I el tercer objectiu va ser que incorporant PSC i ICV al govern de la Generalitat incorporàvem una part de la societat amb orígens familiars fora de Catalunya que podria sentir-se amb més comoditat en un govern on se sentissin representats. Fer que aquella part de la societat catalana veiés que també podien ser al govern de la Generalitat era fer-los entendre que Catalunya també era el seu país.

-Però a ERC tenien clar que formarien el tripartit? Hi havia qui demanava un pacte amb CiU en clau nacional.

-Hi havia un sentiment estès a ERC que sí els números sortien tocava l'alternança. A mi em va acabar de decantar que poc després de les eleccions van aparèixer per tot arreu, també prop de casa meva, pintades que posava 'CiU + ERC = CAT', i això no era veritat. Catalunya no eren només dos partits, perquè Catalunya ho són tots els ciutadans. Aquest missatge estava als antípodes del que pensava i penso, i no podíem enviar aquest missatge que només podíem governar els mateixos de sempre.

-Des de fora d'ERC els van acusar de fer comèdia amb la possibilitat de  pactar amb els convergents.

-Sincerament no ho vaig viure mai així, des del primer moment que es va veure la possibilitat de fer un govern d'esquerres va quedar clar que només calia que ens poséssim d'acord. Ara, el principal problema dels governs d'esquerra va ser que van pesar més les ganes de fer l'alternança democràtica que disposar d'un programa comú de govern, i això és va notar en que el que havia estat oposició va passar a ser govern i a la inversa. De fet, a la segona legislatura hi havia mesures que no aprovaven partits que formaven part del govern i que sí aprovaven partits de l'oposició.

-En tot cas, la coalició no va arrencar gaire bé.

-Era una situació nova i ningú tenia prou pràctica. Des dels anys trenta no s'havia pactat un govern de coalició. Als ajuntaments sí que era habitual, però no a la Generalitat, però hi havia moltes ganes de posar-nos d'acord. A Catalunya no havia tingut un govern de coalició a tres forces des dels anys trenta, i els que es van fer eren en temps de guerra. No hi havia memòria recent de coalició, i això ho explica molt. A més, els socialistes estaven molt forts i van creure que Catalunya eren dos, ells i CiU, i si governaven ells era perquè no hi era CiU. Va ser un procés molt accidentat. En el moment que els nacionalistes oficials van passar a l'oposició es va activar l'agenda nacional, amb un Estatut que va ser el pas més ambiciós que mai ha existit tret de la independència.

-Va ser fàcil iniciar les negociacions del nou Estatut?

-Vam tenir algunes coses clares, principalment que l'havia d'impulsar el govern i que sense un govern d'esquerres no s'hauria fet, i que ERC havia de fer el paper de llebre i de motor d'un Estat on el PSC fos corresponsable i coprotagonista, i amb una tercera garantia, que la primera força d'oposició no fos lerrouxista, i que provingués també del catalanisme polític. Amb CiU com a primer partit d'oposició l'escenari era immillorable, un govern monolític amb el suport del primer partit de l'oposició. Tant si s'acceptava l'Estatut com si no, els promotors teníem una sortida positiva, perquè si era que sí, era un pas més cap a l'objectiu final, i si era que no, provocaria el que ha provocat, el convenciment que Espanya no té solució pels problemes de Catalunya. Espanya no va respectar el que va votar el poble de Catalunya, i molta gent que avui està per la independència ho està per la sentència del Tribunal Constitucional.

-Quan diu objectiu final, vol dir independència?

-Sí, sí. Si l'Estatut s'hagués aprovat com era, ens hauria situat més aprop de la independència.

-En tot cas, el tripartit va durar set anys en total i va donar pas al retorn de CiU.

-És que una part dels problemes actuals és que el PSC no va aprofitar l'enorme inversió de país que va ser tenir durant set anys la presidència de la Generalitat. Segur que Esquerra va cometre molts errors i jo el primer, i els assumeixo. Però el PSC va tenir una actitud errònia sobre els catalans d'origen no català. Durant dècades ha semblat com el PSC era el partit que protegia els catalans d'origen andalús, extremeny o castellà, però en realitat l'efecte era recordar-los permanentment d'on venien però no escenificaven on eren ja. I el que passa és que arriba un moment que el què volen és ser d'aquí, sentir-se d'aquí i que no els recordin cada dia d'on venen.

-I pel que fa als propis errors?

-Crec que qualsevol consulta a l'hemeroteca donarà prou exemples.

-Deu anys després un acord com aquell és inviable. Considera que es van equivocar fa deu anys?

-Crec que les circumstàncies mai no són iguals, ningú sap el que pot passar, però si les circumstàncies fossin les mateixes, les respostes serien les mateixes.

-Per acabar i posats a dia d'avui, que en pensa de l'acord per la data i la pregunta sobre la consulta?

-Penso que vaig fer un llibre fa set anys dient que el 2014 el poble de Catalunya aniria a les urnes per celebrar un referèndum, per tant estic encantat de la vida que es faci la consulta, perquè tot i que no és la pregunta que jo volia, és la que em permet votar per la independència de Catalunya.