Corren hores baixes per al partit que va ser capaç d'ostentar les més grans quotes de poder que s'hagin vist a Catalunya en els darrers anys. Propietaris d'un discurs intel·ligent, penetrant i altament eficient, el PSC formava part tant de les noves elits, de la vella guàrdia santiaguera, com també del públic del bar El Farolillo de Sant Just, on se servien quintos gelats amb trossos de pulmó acompanyats de ceba confitada.

Van ser ells els qui, amb una extraordinària versatilitat i intel·ligència, van facilitar que el català fos un instrument de cohesió, un valor afegit i un símbol de societat avançada i capaç. Van ser ells els que van crear una atapeïda xarxa municipal endreçant les ciutats empatxades d'urbanisme falangista. Van ser ells els que disciplinadament van bastir una xarxa fidel, una autèntica falange macedònica formada per votants, militants i una nova casta dirigent fiable i lleial.

Però com tota maquinària que treballa ajustada i precisa, arriba un dia que pateix el cansament de materials. Un desastre que afecta les articulacions, els reflexos i el resultat final. Ningú no entén ara la seva postura sobre el pacte fiscal, com ningú no hagués entès que en el seu dia haguessin posat problemes a la immersió lingüística.

Presos del discurs dels seus cosins de Bilbao -allà defensen una cosa clara i justa-, el PSC intenta sobreviure matant no se sap ben bé ni qui, ni per què. Un paperot difícil i tan ridícul com votar a favor d'un corredor ferroviari tan absurd que només serveix per fer riure els generals que des de Brussel·les contemplen el delírium trèmens espanyol. I, el que és pitjor, després han de demanar perdó per fer ximpleries.

El socialistes catalans han vist descompensada la seva fràgil bipolaritat entre ser catalans i espanyols. I això a Catalunya els converteix en aprenents d'en Patrick Bateman, el yuppie d'American Psycho que a mesura que va matant necessita més sang per refer-se. Si la cosa no varia, aviat podrem canviar de pel·lícula, i el títol ja està escrit: Catalan PSyCho.