Una de les moltes idees que ha de revisar el catalanisme polític és la de la distinció que ha fet, tradicionalment, entre l'esquerra i la dreta espanyoles. L'esquerra estatal ha estat, en algunes circunstàncies històriques, una aliada objectiva dels partits catalans, especialment en els llargs periodes de dictadures militars, quan compartien impossibilitats. Aquesta circumstància, purament instrumental, ha generat, com a substrat, una percepció errònia de solidaritat que ha perdurat en el temps.

Ben al contrari, l'esquerra espanyola ha estat un enemic implacable del catalanisme cada cop que ha accedit al poder. Ho va ser Azaña i ho va ser Negrín, de la mateixa manera que ho han estat Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Ahir mateix, el recurs del govern socialista contra la Llei de Consultes va demostrar, un cop més, la vulnerabilitat del catalanisme en la lluita política per l'aprofundiment democràtic.

En aquest sentit, la utilització del Tribunal Constitucional és una arma compartida per l'esquerra i la dreta espanyoles que, d'aquesta manera, situen el poder estatal en disposició d'enderrocar, peça a peça, el fràgil entramat legal de l'autogovern català. Davant d'això, el catalanisme està sol, i n'ha de prendre consciència. Sobretot si l'ofensiva que arriba de Madrid només deixa oberta la possibilitat de guanyar.