Fa quinze dies, els incendis de l'Empordà. Ahir mateix, la insuficiència dels sentiments espanyolistes d'un jugador d'hoquei herba... D'aquí a pocs dies qualsevol excusa tornarà a ser bona per provocar una nova explosió de catalanofòbia a les xarxes socials i als mitjans de comunicació espanyols. L'odi als catalans ve de lluny, però ara es fa més visible, més cridaner. Tant com la desaparició total de la tímida catalanofília que es va escampar entre alguns sectors de l'esquerra espanyola de finals del franquisme.

Òbviament, aquesta catalanofòbia té el seu paral·lel reactiu a Catalunya, també cada cop més evident. De fet, no està escrit enlloc que dues societats s'hagin d'agradar mútuament, per més que siguin pròximes. Espanya i Portugal, posem per cas, són un exemple de veïnatge sense estima, però amb pocs conflictes.

Les opinions públiques catalana i espanyola s'han girat d'esquena. Els mitjans de comunicació de Madrid no expliquen Catalunya als seus lectors i els catalans, que mai no han percebut les institucions de l'estat com a pròpies, ara les consideren hostils.

El procés de divergència política, social i emocional s'accelera per la base. La desafecció -manllevant la terminologia del president Montilla- és ràpida i profunda. I els mateixos catalanòfobs -entre les boires i boines del seu pensament- comencen a intuir que no hi ha solució alternativa a la que proposa l'independentisme.