Aquests dies ha transcendit la rectificació del Departament d'Estat dels EUA, que ha descrit la situació política i social de Catalunya d'una forma molt més favorable al catalanisme. Sembla que també hi ha una certa pacificació de les relacions entre els principals mitjans de comunicació internacionals i les institucions catalanes. Si més no s'han espaiat els ensurts tradicionals amb The Economist i Financial Times.

A mesura que les possibilitats del sobiranisme català siguin percebudes com a reals caldrà -de forma imprescindible- que el catalanisme sigui pres, a nivell internacional, com una causa justa. La independència d'un territori no la dóna l'estat anterior, sinó la resta dels del món. 

Els estats es reconeixen entre ells i, per tant, es resisteixen tant com poden a acceptar nous membres al club. Així que cal justificar molt bé per quina raó la independència és la millor solució, quan sempre és percebuda com la menys oportuna. Sobretot perquè els estats que tenen problemes de cohesió interna acostumen a generar una àmplia contrapropaganda que sol ser efectiva.

Xina inverteix molts esforços en convèncer tothom que els independentistes tibetans volen retornar a una teocràcia medieval; els valons de Bèlgica expliquen a qui els vulgui escoltar que el sobiranisme flamenc és ultra i xenòfob; l'estat canadenc escampa que els quebequesos no respectarien les minories anglòfones i indígenes; Espanya ha fet grans campanyes per fixar el nacionalisme basc com a intrínsecament etnicista i violent...

El catalanisme pot estar del tot convençut de la justícia dels seus arguments socials, lingüístics, democràtics i econòmics, però els ha d'exportar de forma contínua i eficaç. Hi ha molta feina a fer i, com diu el col·lectiu Emma, de moment ni tan sols hi ha un document sobre les balances fiscals en anglès.