El Cas Pujol és el primer escàndol polític que s'ha gestionat des dels paràmetres de la futura República Catalana. Jordi Pujol va ser president de la Generalitat durant 23 anys llargs i, en el moment de publicar-se la notícia, encara conservava gran part del lideratge moral del partit que governa actualment. Doncs bé, tot i així, Jordi Pujol va fer pública la carta en què confessava un divendres i, el següent dimarts, ja havia fet efectiva la renúncia a tots els privilegis com a expresident i, a més, als càrrecs honorífics del partit que ell mateix havia fundat i liderat durant trenta anys. En quatre dies, en 96 hores. Dos dies més tard retornava la medalla d'Or de la Ciutat a l'Ajuntament de Barcelona que li havia reclamat l'alcalde, un exconseller seu.
Jordi Pujol s'ha quedat absolutament sol, sense que hagi calgut que algun jutge li imputés un delicte. És més, l'opinió pública catalana espera i exigeix que doni explicacions al Parlament de Catalunya, el mateix que el va elegir sis vegades president. Hi ha qui, des del seu entorn, fins i tot es queixa d'acarnissament sobre la seva figura. Però la política catalana és així. Ja és així.
El fet és que, almenys en l'àmbit de la corrupció, Catalunya ha començat a reaccionar políticament de la mateixa manera que ho fan les democràcies europees amb més tradició d'exigència. Amb rapidesa i contundència. Quedar-se a Espanya comportaria una regressió impensable per a la societat catalana.
ARA A PORTADA
Publicat el 28 d’agost de 2014 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política L'amnistia enterra la repressió? El dany irreversible de les causes del procés
-
Política Uns 3.000 jutges i fiscals es manifesten contra el govern espanyol davant el Tribunal Suprem
-
Política Junqueras dona marge al PSOE pel finançament: «És més important el contingut»
-
Política La reunió pel finançament singular se celebrarà el 14 de juliol
-
Política PSC i Junts a Barcelona: mateix model de ciutat, cap concessió
-
Política Feijóo encara un congrés plàcid després de silenciar el contrapoder d'Ayuso