"Estic indignada pels atacs sistemàtics i constants de la justícia espanyola contra Catalunya. Tothom davant del MNAC per impedir aquesta barbaritat cultural". Amb aquestes paraules reaccionava Carme Forcadell, dimecres passat, a la sentència del Suprem sobre les obres de Sixena. Malauradament, el seu tuit tornava a confirmar, per enèsima vegada, la distància sideral que hi ha avui entre la realitat social i política catalana i l'expresidenta del Parlament, incapaç, des de fa molts mesos, de posar el termòmetre al país i entendre'n la temperatura.
Forcadell actua com si entréssim a l'estiu del 2017. Com si els errors encara s'haguessin de cometre i les esperances de la seva parròquia digital encara florissin verges. No té manies a l'hora de posar-se en evidència, fer brillar les contradiccions amb el passat, i exposar-les davant d'una audiència (ni més ni menys que Twitter) arraconada a Ripoll i absolutament afamada de carn processista. Amb el seu tuit, sàdic homenatge al "Tothom a l'aeroport!" del desaparegut Tsunami Democràtic, va convertir-se en un enorme bistec enmig de la gàbia. I fent-ho no va devorar, que dirien els joves, sinó que va ser devorada.
Mentrestant, a l'altra banda del món, Salvador Illa també hi deia la seva. El president de la Generalitat ho feia amb un llenguatge als antípodes del de Forcadell. De fet, als antípodes del d'un president de la Generalitat convencional. Envoltat d'aquella estranyíssima atmosfera espanyola amb què ha venut Catalunya al Japó, Illa va dir que "no hi ha més marge", que "hi ha una sentència", que davant d'aquesta situació "nosaltres mirem endavant", i que "no hi ha voluntat d'obstruir l'execució de la sentència". Catalunya intentarà que no es malmetin les obres, això sí. Cal ser curós, impecable, amb l'entrega del material. Procurarem que estigui en perfecte estat i, si cal, hi afegirem gratuïtament un parell de cartells de Ramon Casas per incentivar la pròxima petició aragonesa.
Són sorprenents, aquests últims dies del president. Illa sol ser precís en l'equilibri, gairebé perfecte a l'hora de posar a la balança les encaixades de mans amb l'espanyolisme i els copets a l'esquena del catalanisme, però al Japó ha protagonitzat la primera relliscada en aquest sentit. Almenys, la primera substancial. Ni ha sabut esquivar l'atàvica voluntat estatal d'embolcallar tant com fos possible el viatge (suposant que en algun moment s'hagi volgut esquivar tal intenció), ni ha sabut donar una resposta mínimament combativa a un atac que, sense cap mena de dubte, neix d'una catalanofòbia institucional més que normalitzada. Tenint en compte el seu do equilibrista, meritòriament entrenat i perfeccionat amb el temps, el president deu tornar del Japó amb un mal regust de boca, conscient de dur a l'americana una primera esgarrinxada destacable.
Entre la dantesca inconsciència de Forcadell i l'assossec permissiu d'Illa hi deu haver un punt mitjà. Una zona còmoda, que ni et fa passar vergonya ni et desfà excessivament, des d'on es llegeix el país amb intel·ligència i es representa l'esperit de la nació amb alegria. És una zona des d'on es veu Catalunya com un país, en primer lloc, i com un país adult, a continuació. Res de l'altre món. En qualsevol cas, com que en aquesta vida tot són etapes, avui ja som una mica més a prop d'aquesta nova era. Serà una era bonica, crec jo, en la qual no caldrà cridar a cap president que posi les urnes perquè el president de torn ja sabrà posar el que toqui en cada moment.
