21
de gener
de
2024, 14:09
Actualitzat:
25
de gener,
19:33h
El 21 de gener del 1924, moria, mut i paralitzat, Vladimir Ilich Ulianov, més conegut pel seu sobrenom de Lenin. Tenia 53 anys. Havia patit el quart infart cerebral des del 1922, quan la seva salut havia començat a declinar. Deixava un nou imperi dempeus, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), mentre el país es preparava per patir una de les dictadures més brutals de la història, la que encapçalaria Stalin, fins aleshores cortesà llagoter del líder bolxevic.
Possiblement, la vida del dirigent soviètic hauria anat per altres camins de no haver estat per la figura del seu germà gran, Aleksandr, membre d'un grup armat que va preparar un atemptat contra el tsar Alexandre III. Rússia era una monarquia absoluta, que es resistia a emprendre reformes socials com sí que havien impulsat -o acceptat- altres corones europees. La indústria continuava sent feble al país i més del 70% de la població vivia en la Rússia rural. A finals del XIX, van estendre's nuclis revolucionaris. L'any 1881, era assassinat a Sant Petersburg Alexandre II, un dels monarques que havia mostrat cert afany reformista. Per exemple, havia donat llibertat als serfs, tot i que les dures condicions de vida al camp no van experimentar gaires millores. El va succeir el seu fill, Alexandre III, igual d'autoritari però sense les inquietuds renovadores del pare. El 1887, Aleksandr Ulich Ulianov, va ser detingut i acusat d'intent de matar el tsar. Va ser executat.
Aquell episodi va impactar el jove Lenin, de només 17 anys. Així començaria la seva militància política. Va ingressar en el Partit Socialdemòcrata, que aleshores aplegava els marxistes de tota condició. D'allí se separaria anys més tard per crear el Partit Bolxevic, nítidament comunista. Però Lenin va haver de contemplar com el tsarisme continuava, malgrat els greus problemes socials del país. Després d'Alexandre III va venir un altre tsar, Nicolau II, d'un caràcter més melangiós que el seu pare, però amb la mateixa mentalitat absolutista. El règim, amb tot, va haver de fer concessions. La Revolució frustrada del 1905 va deixar la neu de Sant Petersburg tacada de sang, però va dur a la convocatòria d'un parlament o Duma, sempre vigilat de prop pel govern.
Al tsarisme se'l va endur la Primera Guerra Mundial. A les penúries de sempre, s'hi va afegir la mortaldat al front, on els soldats hi eren enviats sense equipaments adequats per combatre contra Alemanya i Àustria al costat dels aliats França i Gran Bretanya. Mentre el tsar intentava dirigir la guerra fora de la capital, a Sant Petersburg l'emperadriu Alexandra s'envoltava d'una cort corrupta on emergia la figura del tèrbol Rasputin, que s'havia fet imprescindible per ser l'únic que asserenava el príncep hereu en les seves crisis hemofíliques.
El febrer en el calendari rus, que anava 13 dies enrere respecte del calendari julià, o el març del 1917 va esclatar la revolució a Sant Petersburg. El país ja estava dessagnat per la guerra i la fam. El govern aviat es va veure impotent perquè no disposava d'una força armada lleial i potent. El tsar, col·lapsat, va abdicar i es va formar un govern provisional amb els partits democràtics de la Duma. Però el que hagués pogut ser una experiència democràtica no va tenir temps de consolidar-se. El govern Kerenski, un socialdemòcrata, va cometre un error fatal: va intentar continuar la guerra, que era molt impopular.
Lenin va assabentar-se de la caiguda del tsar per la premsa, des de l'exili a Ginebra. Va tornar precipitadament a Sant Petersburg i es va trobar un país agitat. En uns mesos va preparar amb la cúpula bolxevic el cop de l'octubre del 1917 que va derrocar Kerenski i va proclamar el règim comunista.
Van ser anys de debats intensos dins del partit mentre els bolxevics afrontaven una guerra civil contra l'anomenada Rússia blanca, un conglomerat contra el nou règim que seria derrotat el 1923. La figura de Lenin, líder indiscutible del partit i cap del govern, convivia amb més ambicions. La més brillant era la de Trotsky, sempre crític, defensor de la tesi d'exportar la revolució, que Lenin -amb el suport de Stalin- consideraven perillosa.
Lenin no va poder gaudir molts anys del seu triomf, però va poder veure com s'aixecava l'URSS sobre les runes de l'imperi anterior, el de la monarquia dels tsars. Va tenir temps de demostrar que, tot i produir obra teòrica, era un pragmàtic per damunt de tot. Si el nou estat soviètic era dictatorial i de partit únic, des del 1921 Lenin va imposar l'anomenada Nova Política Econòmica (NEP), que pretenia respondre a la caiguda general de la producció amb mesures d'economia mixta, permetent un àmbit de sector privat.
Feia temps que advertia de l'excessiu poder de Stalin, que formalment ocupava el càrrec de primer secretari del comitè central del partit. En un testament que mai va ser fet públic -i que Khruixov reivindicaria anys més tard-, recomanava apartar Stalin del càrrec i mostrava neguit per les tensions entre aquest i Trotsky. Mai sabrem què hagués succeït d'haver viscut un temps més. Potser hagués aturat els peus a Stalin, un home que, tan ambiciós com Lenin, no sentia la pressió de cap fre a l'hora d'imposar-se sobre els seus rivals.
Immediatament després de la seva mort, Stalin demostraria que era el més hàbil per fer-se amb el poder suprem. Un poder que va conviure simbòlicament amb la memòria de Lenin, embalsamat al Kremlin i que encara avui pot ser vist pels turistes. El periodista Manel Alías recordava aquests dies les tasques preparatòries per assegurar que el cadàver es conservés, fent assajos amb altres morts. Des d'aleshores, el cos de Lenin ha fet certa funció de legitimació del poder de torn a Rússia i continua sent, possiblement, el líder rus que gaudeix de més consens favorable. Fins i tot quan, derruït ja el comunisme, la mòmia resta al Kremlin.
Possiblement, la vida del dirigent soviètic hauria anat per altres camins de no haver estat per la figura del seu germà gran, Aleksandr, membre d'un grup armat que va preparar un atemptat contra el tsar Alexandre III. Rússia era una monarquia absoluta, que es resistia a emprendre reformes socials com sí que havien impulsat -o acceptat- altres corones europees. La indústria continuava sent feble al país i més del 70% de la població vivia en la Rússia rural. A finals del XIX, van estendre's nuclis revolucionaris. L'any 1881, era assassinat a Sant Petersburg Alexandre II, un dels monarques que havia mostrat cert afany reformista. Per exemple, havia donat llibertat als serfs, tot i que les dures condicions de vida al camp no van experimentar gaires millores. El va succeir el seu fill, Alexandre III, igual d'autoritari però sense les inquietuds renovadores del pare. El 1887, Aleksandr Ulich Ulianov, va ser detingut i acusat d'intent de matar el tsar. Va ser executat.
Aquell episodi va impactar el jove Lenin, de només 17 anys. Així començaria la seva militància política. Va ingressar en el Partit Socialdemòcrata, que aleshores aplegava els marxistes de tota condició. D'allí se separaria anys més tard per crear el Partit Bolxevic, nítidament comunista. Però Lenin va haver de contemplar com el tsarisme continuava, malgrat els greus problemes socials del país. Després d'Alexandre III va venir un altre tsar, Nicolau II, d'un caràcter més melangiós que el seu pare, però amb la mateixa mentalitat absolutista. El règim, amb tot, va haver de fer concessions. La Revolució frustrada del 1905 va deixar la neu de Sant Petersburg tacada de sang, però va dur a la convocatòria d'un parlament o Duma, sempre vigilat de prop pel govern.
Al tsarisme se'l va endur la Primera Guerra Mundial. A les penúries de sempre, s'hi va afegir la mortaldat al front, on els soldats hi eren enviats sense equipaments adequats per combatre contra Alemanya i Àustria al costat dels aliats França i Gran Bretanya. Mentre el tsar intentava dirigir la guerra fora de la capital, a Sant Petersburg l'emperadriu Alexandra s'envoltava d'una cort corrupta on emergia la figura del tèrbol Rasputin, que s'havia fet imprescindible per ser l'únic que asserenava el príncep hereu en les seves crisis hemofíliques.
Dessagnats per la guerra
El febrer en el calendari rus, que anava 13 dies enrere respecte del calendari julià, o el març del 1917 va esclatar la revolució a Sant Petersburg. El país ja estava dessagnat per la guerra i la fam. El govern aviat es va veure impotent perquè no disposava d'una força armada lleial i potent. El tsar, col·lapsat, va abdicar i es va formar un govern provisional amb els partits democràtics de la Duma. Però el que hagués pogut ser una experiència democràtica no va tenir temps de consolidar-se. El govern Kerenski, un socialdemòcrata, va cometre un error fatal: va intentar continuar la guerra, que era molt impopular. Lenin va assabentar-se de la caiguda del tsar per la premsa, des de l'exili a Ginebra. Va tornar precipitadament a Sant Petersburg i es va trobar un país agitat. En uns mesos va preparar amb la cúpula bolxevic el cop de l'octubre del 1917 que va derrocar Kerenski i va proclamar el règim comunista.
Van ser anys de debats intensos dins del partit mentre els bolxevics afrontaven una guerra civil contra l'anomenada Rússia blanca, un conglomerat contra el nou règim que seria derrotat el 1923. La figura de Lenin, líder indiscutible del partit i cap del govern, convivia amb més ambicions. La més brillant era la de Trotsky, sempre crític, defensor de la tesi d'exportar la revolució, que Lenin -amb el suport de Stalin- consideraven perillosa.
Pragmatisme i economia mixta
Lenin no va poder gaudir molts anys del seu triomf, però va poder veure com s'aixecava l'URSS sobre les runes de l'imperi anterior, el de la monarquia dels tsars. Va tenir temps de demostrar que, tot i produir obra teòrica, era un pragmàtic per damunt de tot. Si el nou estat soviètic era dictatorial i de partit únic, des del 1921 Lenin va imposar l'anomenada Nova Política Econòmica (NEP), que pretenia respondre a la caiguda general de la producció amb mesures d'economia mixta, permetent un àmbit de sector privat. Feia temps que advertia de l'excessiu poder de Stalin, que formalment ocupava el càrrec de primer secretari del comitè central del partit. En un testament que mai va ser fet públic -i que Khruixov reivindicaria anys més tard-, recomanava apartar Stalin del càrrec i mostrava neguit per les tensions entre aquest i Trotsky. Mai sabrem què hagués succeït d'haver viscut un temps més. Potser hagués aturat els peus a Stalin, un home que, tan ambiciós com Lenin, no sentia la pressió de cap fre a l'hora d'imposar-se sobre els seus rivals.
Immediatament després de la seva mort, Stalin demostraria que era el més hàbil per fer-se amb el poder suprem. Un poder que va conviure simbòlicament amb la memòria de Lenin, embalsamat al Kremlin i que encara avui pot ser vist pels turistes. El periodista Manel Alías recordava aquests dies les tasques preparatòries per assegurar que el cadàver es conservés, fent assajos amb altres morts. Des d'aleshores, el cos de Lenin ha fet certa funció de legitimació del poder de torn a Rússia i continua sent, possiblement, el líder rus que gaudeix de més consens favorable. Fins i tot quan, derruït ja el comunisme, la mòmia resta al Kremlin.