Javier Cercas té el mèrit, suposo que derivat de la seva condició d'escriptor, d'haver posat en circulació el circumloqui més llarg per acusar de nazis els catalans que proposen l'emancipació d'Espanya: "una utopia reaccionària que té els orígens en el pitjor romanticisme alemany. I vam veure les conseqüències d'això en el segle passat en tot el nostre continent". Una singularització curiosa, venint d'un (autoconsiderat) intel·lectual que ha invertit algun temps a descriure Falange i els falangistes. Com sol passar en algunes mentalitats, el nacionalisme, quan porta pistola, deixa de ser-ho. I reclamar respecte per a les urnes als que tenen tancs es converteix en "una utopia assassina".

"Mesquí, provincial, garrepa, replegat sobre si mateix per por de confrontar-se amb els altres..." Tot això forma part dels insults habituals de l'espanyolisme més colonial i supremacista, el que no entén que li discuteixin la possessió. Però Cercas viu a Catalunya. Així que la clau no pot ser el desconeixement, sinó els interessos propis. I per poder exhibir una persecució, Cercas necessita construir-la. Com sempre, el mètode més fàcil i assequible és l'improperi verbal per a, tot seguit, queixar-se del retorn. Nazi si calles, nazi si t'hi tornes. Sempre és més còmode viure entre flors, fandanguillos i alegries que xocar contra el mur d'un règim autoritari com el de Madrid.

El poder li recompensarà la feina i l'adhesió a Javier Cercas. Ja ho fa. Per això m'emprenya que algú li torni els insults; li encareixen la tarifa.