La iconografia de la canalla que vam créixer sense airbag, amb joguines de dubtosa seguretat i amb mercromina als genolls, té una peça mítica de la idiotesa: en Chanquete. Un home, suposadament pescador, que vivia en un vaixell ancorat a terra.

Guarnit amb gorreta, barba i cabells blancs clavava unes pallisses morals de cal Tita a quatre arreplegats que passaven l'estiu en un poble espanyol de càntir i gelats Frigo. Sempre em quedarà el dubte d'on es dutxava el venerable llop de mar de Nerja.

Sia com sia, Chanquete em recorda a Josep Antoni Duran i Lleida. Un home que, com el pescador jubilat, fa trenta anys que viu en un vaixell ancorat a terra, regala consells que no he entès mai i ensinistra el cadellam que pedaleja pel país explicant la dura pesca que ha fer quan llança la xarxa a Madrid en busca de regals de la metròpoli cap a la colònia.

I sí, potser porta algun peixet o alguna morralla per fer caldo per tal que l'arròs blanc que hem de menjar aquí tingui més gustet. Però això de viure en un barco ancorat en una terra d'un poble que a hores d'ara vol navegar ja no accepta excuses de mal pagador.

El darrer invent del Chanquete de la Franja és aquesta collonada del Pacte fiscal en la línia del concert. Seguint el símil pescador de l'estimat Quimi Portet, això del concert de via estreta que ens proposa el pescador d'Unió és agafar sardines de llauna, amb el cap tallat i tornar-les al mar. No cal que s'esmercin, un frau.