Tranquils, no els parlaré sobre olives farcides. Però sí d'alguna cosa pitjor. Aquesta setmana de pluges intenses, generoses i generals, CiU ha ensenyat les cartes amb el seu pacte pressupostari amb el PP.

Aquella famosa geometria variable sembla que ha passat a millor vida. La literatura de l'entesa hauria esdevingut en un còmic de sang i fetge, -rotllo japo però amb tocs de revenja catalana- amb la vista que albira no els roures i fagedes d'aquest petit país mil·lenari, sinó les eleccions espanyoles. Al capdavall, són les que importen... o no? De fet, són ells, els colons, qui manen, i nosaltres ens entretenim en reclamar suposats rebuts al cobrament.

El càlcul, a priori, té certa lògica. Primer, reblar el clau contra un PSC que en aquests moments no toca ni quarts ni hores, i alhora flirtejar amb els seus enemics de Madrid, altrament dits, companys de partit. Segon, recordar a ERC que ells van ser còmplices d'una estratègia que va deixar la tropa convergent amb més gana que el gall de la passió. I tercer, entreveure un horitzó amb el PP com l'au Fènix que reneix en l'Espanya assimilada per Castella, que permetria dirigir el comandament de la Generalitat amb certa tranquil·litat. Les gestories, quan més tranquil·les, millor. I a més, CiU té l'excusa que aquest país, com tots, és de dretes.

Dibuixat el mapa, la primera sensació és que el principi "primer, el país", ha estat substituït amb poca traça pel de "agafa el que puguis, que la processó és molt llarga i el ciri és molt curt”. Però com en totes les coses d'aquesta vida, també es respira una segona percepció. D'entrada no som als anys 80. Important detall històric. Segon, ningú no dóna un xec en blanc a aquells que es retraten alegrament amb els que per la seva culpa van sortir un milió de persones al carrer un xafogós 10 de juliol. I ningú amb un mínim de coherència mental no es refia d'aquells que permeten incubar ous de serp a Badalona.

Interessos de país? Interessos de partit? L'alternativa és clara: podem mirar a Euskadi amb el seu Bildu o el Compromís de València i prendre nota dels exemples. Només falta voluntat i algú disposat a posar-hi la cara. Quan arribin els comicis espanyols -els que importen-, sigui en nou o en sis mesos, mai no hauran existit unes circumstàncies tan favorables. Provem-ho? De fet, Catalunya és molt més maca després de les tempestes, s'aclareix el paisatge i s'identifiquen millor els personatges de la gran comèdia catalana.