Durant el seu primer debat de política general, l'octubre de 2024, Salvador Illa va exposar el seu "pòquer" de referents polítics: Josep Tarradellas, en l'àmbit institucional; Pasqual Maragall, en l'estratègic; José Montilla, en l'operatiu; i Raimon Obiols, en l'intel·lectual. N'hi ha un altre, que potser no es podria considerar referent, però amb el qual el president tampoc defuig la comparació. Es tracta de Jordi Pujol. "Va fer coses bones", afirma, quan se li pregunta per l'expresident. De tots aquests noms, n'hi ha dos que van assolir una fita difícil de veure a Catalunya: acabar una legislatura. Amb els pressupostos encarrilats després de tancar el suport d'ERC i els Comuns, el president té oxigen polític per arribar al 2028. Si no hi ha sorpreses, la política catalana veurà un unicorn per primera vegada en quasi dues dècades.
Els dos presidents que han aconseguit fer els quatre anys de mandat sense convocar eleccions anticipades són Jordi Pujol i José Montilla. La resta -Pasqual Maragall, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès- s'han trobat, per motius diversos i no sempre per voluntat pròpia, signant el decret de convocatòria abans d'hora. La normalitat dels darrers anys, de fet, ha estat que les legislatures durin dos o tres anys. Illa té la voluntat de trencar amb aquesta tendència. Ho volia fer encara que no tingués pressupostos en vigor, però ho hauria fet en precari i amb uns comptes de 2023 d'un govern d'un altre color polític. Amb nous pressupostos -tothom dona per fet que seran els únics- el president té força per arribar al 2028 i les aliances necessàries, sobretot a Catalunya, per fer-ho amb certa tranquil·litat.
L'última vegada que un president va acabar la legislatura va ser amb el segon tripartit i Montilla com a president. Era l'octubre de 2010, ara fa 16 anys, i si Illa arriba al 2028, en farà 18. "El tripartit pot anar amb el cap ben alt", va dir el president en l'acte de signatura del decret de convocatòria. Havia estat una legislatura complicada, marcada per les primeres conseqüències de la crisi econòmica i per la sentència del Tribunal Constitucional que laminava l'Estatut. I Montilla havia deixat frases premonitòries, alertant de la desafecció de Catalunya en els primers anys de gestació del que després seria el procés sobiranista. Les eleccions van ser el novembre de 2010 i les va guanyar Artur Mas amb 62 escons -aquests números també són un unicorn-, i va poder governar amb el suport extern del PP.
Abans, ens hem de remuntar a Jordi Pujol. El líder de CDC va completar diverses legislatures, amb majories absolutes que ja no s'han tornat a veure. El 1999, Pujol va quedar-se als 56 diputats, però va esgotar la legislatura fins el 2003. Després ja no es va tornar a presentar i van arribar Pasqual Maragall i el primer tripartit. "Hem demostrat que aquest Govern és capaç de durar, de complir la legislatura, de legislar i de governar fins l'últim dia", va dir el president el dia que signava el decret de convocatòria. Les eleccions van ser el 16 de novembre, tot i que en un principi havien de ser el 26 d'octubre. Com que podien coincidir amb els comicis a l'Assemblea de Madrid, Pujol va optar per fer-les més tard perquè no quedessin interferides per altres processos electorals.
De viure com Montilla, a viure com Pujol
Illa té els elements per arribar al final de la legislatura i una majoria operativa donar-li contingut. El president projecta una imatge d'estabilitat i unes eleccions anticipades -per fer-les coincidir amb les espanyoles, per exemple- no casarien amb aquest tarannà. Al contrari de l'hipertactisme del seu aliat a la Moncloa. Pedro Sánchez afronta la recta final del mandat en situació de màxima fragilitat al Congrés i acorralat per casos de corrupció al seu entorn. El darrer, el que afecta José Luis Rodríguez Zapatero, que ha deixat en xoc el PSOE i la Moncloa, i que ho pot sacsejar tot en els pròxims mesos, en funció de les informacions que vagin sortint. L'expresident és el gran puntal polític i ideològic del sanchisme. De moment, el govern espanyol manté que vol esgotar la legislatura fins al 2027.
El factor Moncloa s'ha de tenir en compte també en clau catalana. Illa ha basat bona part de la legislatura en la plena sintonia amb el govern espanyol i els acords que donen gruix a la seva etapa a Palau depenen de la bona voluntat a Madrid. Illa no preveu un avançament electoral en funció de què passi a les eleccions espanyoles, però un canvi a la Moncloa en forma de govern de PP i Vox sí que suposaria un terratrèmol a Catalunya, i molts dels compromisos ara pendents -el traspàs de l'IRPF o la concreció del finançament singular- quedarien en paper mullat. El president podria esgotar la legislatura, però passaria de viure com Montilla, amb bona entrada (tots i els límits) a la Moncloa, a fer-ho com Pujol, amb una majoria de la dreta i l'extrema dreta en contra.
