Fa molts anys, hi va haver un projecte de Catalunya espanyola. El seu cant del cigne va ser ara fa dues dècades, l'estiu del 1992, i tothom que tingui una certa edat en recordarà les característiques i les promeses. Era la Catalunya de Maragall i els Jocs Olímpics, d'aquell ajuntament alegrement anacional que anunciava la Barcelona ciutat-quasiestat que s'encarava al món des d'un espanyolisme light, però lluent. Més enllà de l'àrea metropolitana, la Catalunya interior quedava reciclada en paisatge de fons de segones residències de cap de setmana, amb mercat medieval i via verda amb bicicleta.
Una Barcelona amb molt poqueta Catalunya. La justa per mantenir la llengua al ralentí, sense que entorpís els copets a l'esquena de l'amic espanyol. Tot era progre, tot era de disseny, tot era molt mediterrani... Una Catalunya políticament neutra que assegurava l'hegemonia de l'esquerra espanyola fins a la fi del món. El pacte aparent era inversió a canvi d'innocuïtat nacional.
Però allò va proporcionar dues setmanes de tele i una ronda de circumvalació. Res més. Al cap de pocs anys, només Pasqual Maragall mantenia la fe en aquell miratge momentani i així el van castigar la Història i el partit. Vint anys després, sabem que Cobi no era millor que Naranjito i que un futur espanyol per a Catalunya és més una amenaça que no pas un projecte.
ARA A PORTADA
Publicat el 28 de juny de 2012 a les 21:59
Et pot interessar
-
Política El Suprem rebutja retransmetre en directe de la declaració de Santos Cerdán
-
Política Puigdemont afirma que l'amnistia és una conquesta perquè reverteix part de la repressió però avisa que és insuficient
-
Política ERC, Comuns i CUP demanen bloquejar un vaixell amb material per a armes israelianes
-
Política Collboni, sobre l'ampliació de l'aeroport: «Nosaltres mengem de ser una ciutat internacional»
-
Política Fre a l'arribada de les pistoles Taser a Barcelona: el PSC i el PP es queden sols
-
Política El Govern relega el Premi Guillem Agulló