La jornada d'avui potser no servirà per girar full, però sí que posarà un punt i a part en la política catalana, sotmesa a una pressió enorme per, d'una banda, les estructures de l'Estat i, de l'altra, el catalanisme popular i de base, molt més informat i exigent que en d'altres circumstàncies històriques. Els pròxims quatre anys es faran imprescindibles gestos forts i apostes valentes per part de Govern i Parlament, i això s'haurà de fer en un context econòmic i social difícil.

Per tot plegat, el catalanisme en el seu conjunt ha de fer una reflexió molt seriosa. Els partits inequívocament nacionals han de creure's que, efectivament, són una expressió nacional. Això vol dir que alguns objectius són d'interès general i que hi ha línies vermelles que s'han de reconèixer amb nitidesa i com a pròpies.

Una nació no només és això, però sense aquests acords essencials no pot sobreviure. Cada país n'és un exemple, i aquí al costat en tenim un de molt clar. PSOE i PP omplen cada dia els mitjans de comunicació amb una batalla eterna que, si els convé, arriba a l'insult i als jutjats. Però cap dels dos mai no posarà en qüestió els interessos comuns, es diguin Barajas, Telefonica o Euskadi.

A Catalunya, ni que sigui tard, cal prendre consciència dels interessos nacionals. Passi el que passi en el recompte d'aquesta nit, CiU i ERC han d'aixecar un pont sobre el fossat dels últims anys. De la mateixa manera que Joan Laporta i Joan Carretero han d'abandonar ràpidament aquesta estúpida guerra civil que s'ha declarat entre els independentistes més conseqüents. El catalanisme -l'únic impuls polític capaç d'omplir els carrers, recordem-ho- necessita victòries. Som-hi, doncs.