Entrarà també la figura de Lluís Companys en la "nova normalitat" que vol institucionalitzar el president Salvador Illa? Aquest dimarts, amb motiu del 84 aniversari del seu afusellament per Franco, s'ha fet l'homenatge de cada 15 d'octubre al cementiri de Montjuïc. Illa ha definit Companys com un patrimoni que "pertany a tots els catalans" i un "símbol del catalanisme".
Illa és el primer president socialista que encapçala un acte així des de José Montilla, en els anys anteriors al procés. Però la figura de Companys és potser la més complexa d'interpretar i d'assumir de la història contemporània catalana i la seva ombra ha estat present en la política del país des dels primers moments de la Transició. Enceta de nou la memòria de la Guerra Civil, la violència dels primers mesos davant la impotència de la Generalitat, però també les lluites obreres i el llegat rabassaire.
Quan Convergència no volia ni parlar-ne
Heribert Barrera, l'històric dirigent de l'Esquerra Republicana dels anys 70 i 80, mort el 2011, va explicar de manera crua en un acte la dificultat d'un sector de la dreta catalanista per assumir el llegat del president afusellat. En un acte d'ERC, va recordar com es van frustrar unes negociacions amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en una de les primeres eleccions de la democràcia, quan es va intentar una coalició electoral. Barrera recordava que una de les exigències del partit de Jordi Pujol va ser no fer cap referència a la figura de Companys. Les negociacions es van trencar de manera abrupta.
Des de la recuperació de les institucions catalanes, l'homenatge a Companys davant la seva tomba forma part d'una litúrgia repetida. La figura del "president màrtir" es va imposar en els anys del pujolisme, amb poques variacions. L'afusellament de l'exdirigent d'ERC cobria amb una mena de vel protector els debats, sovint intensos, que generava la seva biografia i actuació política. Mentre pel catalanisme hegemònic Companys simbolitzava la repressió i el martiri, les esquerres majoritàries amb el PSC al davant, invocaven el Companys "d'esquerres".
Entre el Companys "d'esquerres" i el Macià "patriota"
Amb la figura de Macià, el món convergent sempre s'hi va sentir més còmode. Si de Companys només se'n parlava per la seva mort, Pujol era més generós amb l'Avi, gestionant si de cas la incomoditat per la distància entre el triomf del 1931 i el peix al cove dels anys pujolians. Amb motiu del 65è aniversari de la mort -produïda el Nadal del 1933-, Pujol afirmava: "No estem on Macià i nosaltres voldríem. Tenim confiança en assolir la Catalunya gloriosa que volia". L'any 2000, al cap de 60 anys de l'afulsellament de Companys, assenyalava que el president "va defensar el país com va poder".
La contraposició entre Companys i Macià ha estat potser inevitable. Eren mons diferents, que en algun moment van xocar. Com ho expressa la producció televisiva de Manuel Huerga 14 d'abril: Macià contra Companys. Malgrat tot, aquestes dues ànimes tenien també molts punts de connexió.
Companys continua sent dur de rosegar des del catalanisme conservador. Per les forces de la dreta espanyola, Companys ni s'esmentava. Va ser durant els anys del domini aznarista, amb un PP amb majoria absoluta, que es va recuperar la figura de Companys, gairebé sempre per recordar el "colpista" del Sis d'Octubre. Van fer furor pseudohistoriadors com Pío Moa i el discurs que es podria resumir en el títol d'un dels seus llibres: "1934. Comienza la guerra Civil", unint ERC i PSOE en un mateix objectiu.
La complexitat de la figura de Companys ha restat una mica al marge del seu record. Pel que havia estat el seu partit, ERC, un tema pendent era el de la nul·litat del judici sumaríssim que el va condemnar. El partit va instaurar l'acte de record al Fossat de Santa Eulàlia, lloc de l'execució, quan despuntava el dia. En els anys del procés, Companys va recuperar protagonisme perquè simbolitzava la repressió. Ha estat en aquest episodi de Companys, el darrer, on els partits sobiranistes han trobat el seu espai comú. S'ha reiterat aquest dimarts a Montjuïc, on Junts ha recordat la "pulsió repressiva" i ERC ha reclamat a l'Estat una "disculpa solemne".
Els darrers anys han aparegut recerques importants, com la de Jordi Pomés, La Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint (Abadia de Montserrat), d'Arnau González Vilalta, Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a Barcelona (1936-1938) (Ed. Base), que explica la tasca feta des del Govern per salvar vides durant la Guerra Civil, que és un dels capítols que encara empaita la figura de Companys. O el llibre de Josep Maria Pons, Companys. L'origen d'un símbol (Consell Comarcal de l'Urgell), sobre la construcció de la pròpia imatge per Companys.
Ha estat la historiografia la que ha anat desplegant tota la biografia política de Companys, una trajectòria caracteritzada pel compromís amb el moviment rabassaire, el treball com a advocat laboralista i el lligam amb el moviment anarcosindicalista. Avui, el president Illa l'ha volgut refermar com a exponent de tot el catalanisme en un esforç que caldrà veure si fructifica per fer-lo assumible per una part, si més no, de la dreta catalana.