Som al llindar d'un precipici i, a baix, ens espera un ridícul abismal, oceànic. Primer, el president de la Generalitat convoca els catalans a sortir al carrer sense encomanar-se a ningú més que el propi partit i, a sobre, sense tenir en compte que una de les entitats més importants del catalanisme treballa en aquesta convocatòria des de fa un any. Després, els diversos bàndols comencen a tirar-se pel cap la senyera i el dret a decidir. Ahir, la presidenta d'Òmnium Cultural deia, a l'Oracle de Catalunya Ràdio, que "hi haurà imaginació i creativitat per trobar fórmules per a què tothom se senti satisfet" i alguns membres significats de l'entitat confirmaven que hi hauria acord amb el PSC, tal i com van recollir nombrosos mitjans de comunicació d'aquest país, inclòs aquest. Després, a la nit, la Junta d'Òmnium tancava aquesta possibilitat.

Després d'això,  el president de la Generalitat només té dues opcions: O bé renuncia a manifestar-se després d'haver-ho demanat als ciutadans, o bé munta una segona manifestació amb el seu partit i, potser, els sindicats i organitzacions afins. I procurar que les dues manifestacions no coincideixin. Un espectacle lamentable que tindria un èxit d'audiència assegurat als mil despatxos de Madrid.

En definitiva, cal donar una sortida honorable -molt honorable ja no podrà ser- a José Montilla, per més que s'hagi equivocat. En una circumstància com aquesta, el president de la Generalitat no pot inhibir-se d'una reacció de supervivència nacional. És absurd. I, per altra banda, el catalanisme no pot manifestar-se contra la primera autoritat del país, i menys en aquest moment històric. És surrealista.

José Montilla pot agradar o no, però és el 128è president de la Generalitat. No té sentit excloure'l des del catalanisme. I, en qualsevol cas, per a qui no li sembli bé, hi ha eleccions a la tardor. Així és com decideixen les nacions. Quan ho són.