Aquest divendres, quan comenci el divuitè congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha de donar inici a la fundació d’un nou partit que en sigui hereu, alguns veterans recordaran aquell llunyà 1974 a Montserrat. En les darreres setmanes, en el debat intern en el partit, s’han escoltat expressions que han fet pensar en el que van ser els inicis d’una força política que ha hegemonitzat el poder a Catalunya.
 
Les apel·lacions a fer un partit de centre ampli recorden la crida de Jordi Pujol a un bloc central de la societat. Rebroten els corrents socialdemòcrates que fa molts anys, Convergència també va voler aplegar. La CDC d’ara es vol reinventar per connectar, com a la Catalunya del tardofranquisme, amb una societat que ha girat a l’esquerra i on ningú es vol ubicar en un espai conservador. En definitiva, la nova CDC vol tornar a ser el pal de paller.   

El novembre de 1974 es reuneix a Montserrat la I Assemblea de Convergència Democràtica de Catalunya, que no és encara un partit, sinó que vol ser un aplec de forces centrals. Hi són la gent més propera a Jordi Pujol, veritable referent del moviment, però també Unió Democràtica, un grup de professionals liderat per Miquel Roca –provinent del Front Obrer de Catalunya (FOC)- i un altre de procedent del món sindical obrer. S’hi parla de vinclar política nacional i social, i fins i tot d’alliberament nacional i de classe… 

Després d’uns anys adreçats a fer país, a les acaballes del franquisme ja tocava fer partit. Construir una organització que fos capaç d’aglutinar el que Jordi Pujol anomenava el bloc central, teoritzat per ell des de mitjan dels seixanta: un ampli ventall que inclogués la burgesia petita i mitjana, però també sectors conscients de l’alta burgesia i segments de classes populars.  

Els mesos següents a la I Assemblea, es constitueix el Grup d’Acció al Servei de Catalunya (GASC),  que és un nucli d’adhesió a Pujol, i que conviu amb l’Acció Obrera de Joan Carrera (dirigent d’UDC i més tard bisbe) i el Grup d’Independents de Roca. El 21 de gener de 1975, Pujol fa la conferència “El moment actual” a Esade, on parla de crear una plataforma de centre esquerra que aplegui gent que a Europa vota partits socialdemòcrates o democristians.
 
“Cap al socialisme en llibertat”

La segona assemblea de CDC es fa el 15 de novembre, mentre el dictador agonitza. Pocs mesos després, el febrer del 76, el GASC i el Grup d’Independents roquista es fusionen en CDC partit. UDC no vol desaparèixer i se’n separa. Pocs mesos més tard té lloc la III Assemblea, s’aproven uns estatuts provisionals i Jordi Pujol és elegit secretari general. El partit es defineix com a nacionalista i socialdemòcrata. S’aprova un programa econòmic defensat per Josep Maria Cullell, on s’hi diu textualment:

“CDC vol arribar tan lluny com sigui possible en l’eliminació de les contradiccions de l’economia capitalista i en la transició cap al socialisme en llibertat”. Eren uns moments de forta influència del marxisme en el món de la cultura i les idees, i de desprestigi de tot el que pogués semblar conservador. Eren anys en què el PSOE, per la seva banda, defensava el dret d’autodeterminació. Cal recordar una frase brillant d’Antoni de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes: “Vull que acabi la dictadura per poder ser de dretes”.

També el pujolisme va quedar d’alguna manera embolcallat d’aquest clima ideològic esquerranós. Però poc a poc, el nou partit es va anar centrant. En el IV Congrés (les assemblees es comptabilitzen aleshores com a congressos), de gener del 1977, desapareix l'expressió “alliberament de classe” i se subratlla el component interclassista del partit, que es continua definint com a socialdemòcrata. 

L’any següent, mentre Roca esdevé el número dos de la direcció, se suavitza encara més el discurs vagament socialitzant. El partit de Ramon Trias Fargas, Esquerra Democràtica, que tot i el nom és d’ideologia liberal, s’integra a CDC, que alhora formalitza la seva coalició amb UDC: neix CiU.

El 1977, en documents del partit es deia que “CDC creu que referir-se únicament al mercat com a única guia del desenvolupament, no pot fer sinó accentuar els desequilibris, tensions i desigualtats de la nostra societat”. El 1980 ja es proclama que “el sector privat és l’autèntic motor del creixement econòmic català”. Convergència, que mai deixarà de ser una organització àmplia, que reuneix en el seus rengles des de persones de dreta fins a nacionalistes radicals i dirigents de centre esquerra, amb alguns elements populistes, ja havia iniciat el camí cap a la institucionalització. El març del 1980, guanya per sorpresa les primeres eleccions al Parlament des de la fi de la guerra. Romandrà al Govern fins al 2003, del tot configurada per la figura de Jordi Pujol. 

El partit més flexible de Catalunya
 
Una de les raons de l’èxit de CDC ha estat la gran capacitat d’adaptació del partit. Ha passat per un seguit d’etapes en què ha demostrat la seva flexibilitat ideològica i política. Va superar la fase de l’oposició, durant els governs tripartits (2003-10), uns anys viscuts com una ferida i que van coincidir amb la retirada de Pujol. Enfront els tripartits, la posició de CDC (dins la coalició CiU) per força havia de situar-se en el centre dreta. Però el desgast i la manca de cohesió interna entre el PSC, ERC i ICV van aplanar el camí pel retorn al poder en les eleccions del 2010.

Amb el lideratge d’Artur Mas, reforçat en els anys d’oposició, Convergència ha de gestionar una difícil situació econòmica que fa que, amb retallades socials i ortodòxia financera, ubiquen CiU en un espai de centre dreta liberal que erosiona la formació. Hi va haver un breu període, molt breu, en què els consellers convergents van lluir bandera liberal i ajustos durs. Es va arribar a dir que la “nova” Convergència havia deixat enrere la petjada més paternalista i d’inspiració socialcristiana del vell patriarca.  

Una aposta que hagués estat electoralment costosa a la llarga. Però els efectes de la sentencia del Constitucional i les grans mobilitzacions cíviques del sobiranisme van fer que CDC, sempre obsedida per ser pal de paller, per esdevenir bloc central, abracés i alhora impulsés el procés. Serà apassionant comprovar si aquesta nova reinvenció que prepara el partit permetrà, per enèsima vegada, un nou reinici convergent.