Un "acte A" de Convergència Democràtica aquest diumenge als jardins del recinte modernista de l'hospital de Sant Pau. Un acte A és com es defineix al partit els que compten amb la presència dels principals dirigents de la formació. Miquel Calçada, cap de llista al Senat per Barcelona, Carles Puigdemont, president de la Generalitat, Artur Mas, expresident de la Generalitat i president de CDC, i Francesc Homs, el cap de llista en les eleccions del 26-J, han protagonitzat l'acte de campanya. Tots ells han fet una crida al vot de tots els catalans que el 27-S van votar Junts pel Sí.

Francesc Homs ha estat presentat per Artur Mas com "l'únic de tots els candidats que està processat per l'Estat espanyol" per defensar la llibertat de Catalunya. Homs ha defensat l'obra de govern de Convergència, des de la política sanitària –precisament a Sant Pau- a la recerca ("model Mas-Colell, de Convergència") passant per la immersió lingüística i la internacionalització de l'economia. Com els altres oradors, les referències a l'esperit i l'obra de Domènech i Montaner, el gran arquitecte modernista, han estat constants.

Homs ha elogiat la decisió de Puigdemont de presentar una qüestió de confiança com a senyal de força política. Ha parlat de "comunió surrealista" per definir la coincidència de vots de la CUP amb el PP, Ciutadans, PSC i CSQP contra els pressupostos. I ha etzibat de valent contra Podem, definint com "Zapatero bis" la promesa de Pablo Iglesias de "defenderé" els drets nacionals de Catalunya. El candidat ha fet gaudir els assistents quan ha ridiculitzat la proposta de ministeri de la Plurinacionalitat feta per Podem, "un ministeri que només existeix a Bolívia i al Canadà, i és pels indígenes. I nosaltres no som uns indígenes, som un poble que vol la seva llibertat".

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha dit que Convergència és l'únic partit que pot mostrar alhora serietat i fermesa. Ha definit CDC com "l'accent seriós" de la política catalana. Tot seguit, ha reclamat el suport de tota la gent que va votar Junts pel Sí perquè trobaran a Convergència, "sobretot a Convergència", aquesta serietat i fermesa amenaçades per forces de dins i de fora.

La direcció convergent s'esforça en aquesta campanya per lluir l'aportació del partit a la construcció nacional de Catalunya, però també al que li anava bé a l'economia, a l'Estat i a la construcció europea. Artur Mas ha defensat la trajectòria de CDC al llarg de la història, explicant que sempre s'ha posat al servei de la unitat de les forces democràtiques, des del moment de l'Estatut de Sau fins ara, passant per l'instant perillós del 23-F, per l'ingrés a la CEE. En tots aquests episodis, CDC hi ha estat. En molts moments, CDC ha donat suport a projectes que estaven gestionats per altres forces polítiques, com amb els Jocs del 92, com amb l'Estatut del 2006.

Abans, Miquel Calçada, candidat al Senat, s'ha definit com "un dels independents que vol la independència" i ha advertit contra els efectes del desànim: "Sabíem que això seria complicat". Ha explicat que després de voltar molt pel món, pot assegurar que molts països miren amb "carinyo" la causa de la llibertat de Catalunya, "perquè ells també han passat per això".

El llegat de Domènech i Montaner

El recinte modernista de Sant Pau sempre és un bon indret per escenificar la trobada de la renovació artística i el nacionalisme ambiciós. L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner ho simbolitza com pocs. També convida a reflexionar sobre les contradiccions inevitables del catalanisme possibilista. Perquè el constructor també va ser un polític destacat. Va ser un dels dirigents de la Lliga Regionalista, el partit de Prat de la Riba i Francesc Cambó. 

L'any 1904, el partit es va dividir sobre l'actuació a seguir amb motiu de la visita d'Alfons XIII a Barcelona. La majoria va decidir no rebre el monarca, però Cambó, amb el suport de Prat, no només el va rebre, sinó que li va fer un discurs d'acollida. Domènech i Montaner, tot i ser home de conviccions conservadores, va discrepar obertament de Cambó i va abandonar la Lliga. Pocs anys després desapareixeria de la vida política. Una víctima del "peix al cove" de fa cent anys? En tot cas, un exemple de la convivència conflictiva entre el pragmatisme i els principis.